Elogi d'una mala opinió d'un mateix

L'esparver no té res que s'hagi de retraure.
Els escrúpols són estranys a la pantera negra.
No dubten de la justesa dels seus actes les piranyes.
L'escurçó sense reserves aprova el seu caràcter.

En tot el món no trobareu un xacal autocrític.
La llagosta, l'al·ligàtor, la triquina i el tàvec
viuen com viuen i n'estan prou satisfets.

Cent quilos pesa el cor de la balena assassina,
però des d'un altre punt de vista resulta prou lleuger.

No hi ha res més animal
que una consciència ben neta
al tercer planeta del sistema solar.

Wisława Szymborska
(traduït per Josep M. de Sagarra)

Divendres, 10 de novembre de 1916

Munic. Briennerstrasse, 8. Al primer pis del Café Luitpold hi ha la galeria d'art Goltz. Encara que no ho sembli (el lloc no està gaire ben il·luminat i no hi ha calefacció), també s'hi fan lectures públiques. Avui Franz Kafka hi llegeix A la colònia penitenciària. Seu en una cadira que hi ha a l'escenari. És la primera lectura que fa fora de Praga i no està sent un èxit. Tres persones han perdut el coneixement. Entre el públic que queda (ja han marxat alguns espectadors, tots fent cara de fàstic), hi ha la seva promesa, Felice Bauer. Si es força una mica la vista, a les parets de la sala s'hi poden veure alguns quadres expressionistes. Els més coneguts són els de Vlaminck i els de Van Dongen. Els crítics presents creuen que la lectura és massa llarga, poc captivadora i la temàtica, repugnant.

Els avisadors del foc no tenen escapatòria: només se'ls recorda quan arriben les flames.

Cases a Ceret

Juan Gris. Casas en Ceret (1913).

Tot consensuant

Les paraules escumoses són les que no heu d'oblidar mai si voleu quedar bé en qualsevol tipus de conversa. El seu sentit és inversament proporcional a les vegades que les sentireu durant el dia. També es poden anomenar paraules tendrum perquè són molt flexibles però no tenen cap mena de gust. La primera:

Consens: segons el diccionari «és la confirmitat d'interessos, d'opinions, acord.» Molt bé. I segons l'ús abusiu que se'n fa avui en dia significa «objectiu final de qualsevol diàleg, debat o conversa.» Un diàleg que no acabi en consens, és un fracàs, es veu. I per què? Si precisament el consens elimina que el diàleg pugui anar gaire més enllà! Si ja estem d'acord, de què hem de parlar? De quina-gràcia-que-fa-que-pensem-igual? «Hem de buscar el consens» es diu una i una altra vegada. Suposo que l'objectiu és que tots acabem dient el mateix.

Que algú em contradigui, si us plau.

Black Sheep Boy

Avui Tim Hardin hauria fet 68 anys. Juntament amb altres cantautors com Nick Drake, Fred Neil, Eric Andersen, Bill Fay, Phil Ochs i uns quants més, no va arribar a assolir mai ni una ínfima part de la popularitat de figures com Bob Dylan, Donovan i, amb menor mesura, Leonard Cohen. Tanmateix, la seva obra és plagada de composicions que haurien de ser recordades per sempre. Les menys desconegudes, gràcies a les versions que se n'han fet, són Reason To Believe, Hang On To a Dream i If I Were a Carpenter, però la preciosa veu de Hardin és present en moltes altres cançons. Black Sheep Boy n'és només un exemple. Va morir el 29 de desembre de 1980.

Lliçons

Formació

Creure que un és esplèndid i gradualment convèncer-se que no és
esplèndid. Ja és prou feina per una vida humana.

Czeslaw Milosz

(traduït per Xavier Farré)

He menjat una mica de pa

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes

dones.

He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d'una

bombeta.

No sé més avui del que ja sabia.

Nu sortiré d'aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

(traduït per Manuel Forcano)

Sherlock Jr. (1924)

Sherlock Jr. és una obra mestra del cinema i del surrealisme. Amb 45 minuts, Buster Keaton en té prou per fer passar a la història una pel·lícula extraordinària que relaciona el món dels somnis, allò que entenem per realitat i l'art. L'escena en què el personatge interpretat per Keaton entra a la pantalla (Woody Allen la recreà a The Rose Purple of Cairo 61 anys després), és d'una poesia visual inigualable.

Des de 0.56 a 3.56. Tres minuts meravellosos.

Pobre John

Artista desconegut, Nova York (1937)

Antics contra moderns 6

Com que el millor és tenir-lo apagat i deu ser l'aparell més lleig dels que hi ha a les cases, ens inclinem, sincerament, pel televisor de la primera imatge.

En aquest poema jo no hi era

En aquest poema jo no hi era,
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llargandaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.

Adam Zagajewski
(traduït per Xavier Farré)

Lottery

Els fets: Damien Jurado és un cantautor de Seattle. En els seus sis discos hi ha un bon grapat de cançons tan memorables com desconegudes pel gran públic. Fins ara no ha gravat cap vídeo oficial que es pugui trobar al iutub (on només hi ha els d'algunes actuacions). És l'únic artista capaç de fer una versió de Pink Moon de Nick Drake que s'acosti al nivell de l'original.

Escolteu (si voleu) Lottery aquí. Aquesta cançó i no qualsevol altra seva perquè confesso (bastant avergonyit, la veritat) que enguany, per primer cop, participaré (amb una inversió tan minça com m'ha estat possible) en aquesta magna aixecada de camisa que es diu loteria de Nadal. És per una bona causa, però.

La paraula del matrimoni Mandelstam

Que una llengua és molt més que un instrument de comunicació ho han entès perfectament els poders polítics totalitaris que hi ha hagut al llarg de la història. Per això sempre han volgut sotmetre la paraula; l’han manipulat, banalitzat i esterilitzat, i quan algú no s’ha avingut a participar en aquesta degradació moral col·lectiva o no se l’ha considerat prou implicat en la construcció de la nova societat, ho ha pagat molt car. És el cas del poeta rus Óssip Mandelstam, mort el 1938 en un camp de concentració estalinià, a prop de Vladivostok. Durant més de dues dècades, la seva esposa, Nadejda, va amagar en una olla els poemes del seu marit. Com que tenia por que finalment li prenguessin els textos, els memoritzà religiosament. Molts anys després es van poder publicar. La confiança cega de Nadejda Mandelstam en el poder d’una literatura que vagi més enllà de sorolls interessats s'erigeix com a exemple especialment encoratjador en el món actual, en què la burocràcia i els mitjans de comunicació han pres el relleu als totalitarismes per tal d’aconseguir desnaturalitzar la paraula.

Cal llegir la introducció d’Helena Vidal al meravellós recull de poemes de Mandelstam que ella mateixa ha traduït i que Quaderns Crema ha editat fa ben poc.

Paisatge de Canha (La Gaude)

Chaïm Soutine. Paysage de Cagnes (La Gaude) (1923).

El llenguatge del silenci

Walter Benjamin creia que quan la paraula deixa de ser misteri i es transforma en un mitjà per assolir unes finalitats concretes, corre el perill de fer-se còmplice de les atrocitats més inimaginables. El traductor i assagista Adan Kovacsics exposa en aquest magnífic llibre els perills que assetgen el llenguatge i com el silenci, molt sovint, acaba sent l'única sortida davant de tant de soroll interressat.

A més a més, una obra que citi rigorosament Walter Benjamin, Karl Kraus i Paul Celan s'ha de llegir sempre.

Cobertes estonoses 6

Desvariejament dominical

El senyor Hippolyte Taine (1828-1893) va ser un crític, historiador i filòsof francès que creia fermament que les obres artístiques eren el resultat de factors com la raça, el clima i la història. Avui en dia, no podem evitar un lleuger somriure quan llegim les seves conclusions, però, tanmateix, n'Hipòlit hauria estat ben content de saber que el naixement del rocksteady s'atribueix a una llegenda que, si fos certa, confirmaria -encara que sigui sense voler- les seves teories. Taine i el rocksteady? Doncs sí. Resulta que l'estiu de l'any 1967 va ser extremadament calorós a Jamaica. Els músics d'ska que pujaven a l'escenari no podien mantenir el ritme exigent d'aquesta música i van haver d'alentir les cançons. Els metalls tampoc no tenien prou aire i van haver de passar a un segon terme. I el públic va embogir. Els va agradar tant que l'ska va haver de deixar pas al rocksteady. El clima, doncs, va ser la causa del sorgiment d'un nou estil musical. Taine, el positivista, potser hauria ballat i tot.

Orgull aliè

Joan Miquel Oliver em fa sentir orgull aliè, que és just el contrari de la vergonya aliena que em fan i feien sentir la majoria de grups catalans. Deixant els tòpics de banda (univers particular, aire fresc, l'ànima d'Antònia Font, surrealista, un abans i un després en la música en català...) només se m'acut de dir que és una alegria immensa parlar i pensar en la mateixa llengua que ell.

Carrer Rètézova, dos quarts de dotze de la nit.

Cada dia, a dos quarts de dotze de la nit, al carrer Rètézova de Praga se senten uns crits esgarrifosos. Els hostes de l'hotel King George que és just al costat (carrer Liliovà), aterrits, no gosen obrir les finestres i mirar, i, invariablement, acaben marxant de la capital txeca sense tenir ni idea de quin fet espantós provoca aquells laments tan paorosos. Hi ha alguna manera de poder desxifrar el misteri? Sí, alguns (molt pocs) ho han aconseguit, però no ha estat gens fàcil. Aquests escollits han necessitat que l'atzar fes caure a les seves mans el text sagrat que ho explica tot. Es diu «La Praga misteriosa» i és un fullet mal imprès que anuncia el secret: «Per 1.250 corones, endinsa't en la nit misteriosa i enigmàtica de Praga i prepara't per les sorpreses més inesperades.»

Realment, el turisme té una capacitat per esborrar l'imprevist que fa por.

La veritat ofèn

La nit estelada

Vincent Van Gogh. De sterrennacht (1889).

El rei Tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) va ser un escriptor excepcional. I no suportava Xècspir. El va llegir durant més de cinquanta anys, però no el suportava. El trobava immoral i poc sincer. I, en això, tenia part de raó: Xècspir no és un moralista i no està interessat en la veritat. Però, és clar, què té a veure la moralitat amb l'art? Des de quan la sinceritat és un valor literari? Si fos així els poemes d'amor de la nostra adolescència serien obres excelses, i no ho són, oi? Doncs això.

D'entre tot el que va escriure Xècspir, Tolstoi odiava especialment El rei Lear. I és ben curiós, perquè, com observen Harold Bloom i Jonathan Bate, entre d'altres, Tolstoi va ser, al final dels seus dies, un rei Lear autèntic: vagant per Rússia, havent renunciat a les seves possessions i títols nobiliaris, amb els cabells i la barba blancs semblava talment una còpia del personatge xecsperià, desolat i delirant enmig de la tempesta. La paradoxa final és que, gràcies a El rei Lear, podem entendre molt millor com es devia sentir Tolstoi abans de morir. Un autor immoral i poc sincer sap reflectir els darrers dies de la vida d'un gran escriptor encegat, però, per prejudicis curiosament pastats als de molta de la crítica literària políticament correcta actual.

Poesia sense paraules

Poesia sense paraules? Sí: Pascal Comelade.

Ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violentament, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater

L'obligació d'estavellar-se contra molins

«Els qui accepten acríticament els esterotips i prejudicis més visibles i superficials del seu entorn quotidià immediat són, quan arriba el moment, els més fàcilment reclutables per a l'empresa del mal.» Són paraules de la filòsofa Hannah Arendt. Malgrat la controvèrsia (comprensible, en alguns casos) que alguns dels seus escrits i actituds van provocar, moltes de les seves reflexions sobre el mal són d'una gran agudesa.

I quina és la manera com avui en dia es difonen més els estereotips i els prejudicis? A través de la imatge. No cal ser un gran observador per copsar que la imatge s'imposa arreu i elimina totalment i dictatorial la capacitat de qüestionament imprescindible per arribar a qualsevol mena de consideració crítica del que ens envolta. El regnat de la imatge idiotitza. Per això és tan important (encara que en alguns casos sembli un objectiu quixotesc) educar els joves en l'anàlisi crític del que els arriba a través d'això que molts en diuen mitjans de comunicació. Però si ens quedem aquí només, no entendríem l'abast del problema perquè no són només els mitjans de comunicació: ho és tot.

Que el fracàs sigui el que espera a qualsevol que intenti de lluitar contra aquests molins, no vol dir que no s'hagi d'intentar.

Jeanne Hebuterne amb barret

Amedeo Modigliani. Jeanne Hebuterne à la cloche (1917)

Austen Park

Jane Austen (1775-1817) va escriure sis obres i va morir. Poca cosa més se sap de la seva vida. Ara, el que sí que podem saber (un cop llegides les sis novel·les) és que es tracta d'una de les escriptores més extraordinàries que hi ha hagut mai. I per què? Doncs, per exemple, perquè Austen (com Xècspir) aconsegueix que els seus personatges ens semblin més reals que moltes persones que coneixem. Són personatges que evolucionen, que s'equivoquen, que malinterpreten... La Catherine de Northanger Abbey, la Fanny de Mansfield Park, l'Emma Woodhouse d'Emma, i, sobre tot, l'Elizabeth de Pride and Prejudice són, gràcies a la ploma d'Austen, personatges immortals de la literatura de tots els temps.

El microcosmos austenià -sovint descrit com a superficial per ments poc atentes- és molt més universal que quantitats ingents d'obres que pretenen tractar temes profunds oblidant-se de la importància de l'estructura narrativa o de la ironia. La quotidianitat ben relatada té un ressò molt més gran que segons quines preteses originalitats.

Per molts llibres que s'escriguin i es llegeixin, hi ha pocs moments que es puguin comparar al fet de seure en un sofà en una tarda plujosa (o no), obrir per enèsima vegada Pride and Prejudice i tornar a deixar-se portar per l'enginy i la mestria de Jane Austen: «It's a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.» Comença la diversió.

La lletera

Johannes Vermeer. Het melekmeisje (1658/1660).

No tolero la tolerància

Tolerància... És una paraula que mai no m'ha agradat. Tolerar. Sembla com si des del meu pedestal em mirés els petitons de baix i amb un gest condescendent els digués: «Us tolero. Us permeto. Sigueu diferents de mi si no teniu més remei, però no molesteu, eh? Existiu, va...».

Per què es parla tant de tolerància i, en comparació, tan poc de respecte? Tolerar implica una relació de forces en què, qui domina, s'avé a no fer servir el seu poder (de moment). La tolerància és una concessió feta des d'una suposada superioritat. Com tot el que pertany al llenguatge políticament correcte, amaga, sota una capa d'aparent progressisme, un immoblisme retrògrad. Respecte és la paraula i l'actitud correcta. Però no el respecte de «que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida, a mi tant me fa», que no és més que egoisme i desidia, sinó el respecte que implica posar-se al lloc de l'altre i provar de veure les coses des de totes les perspectives possibles i no només des de la de que ens dóna la nostra, massa sovint, estreta visió del món.

Les paraules i els fets de Txèkhov

Hi ha gent que -molt assenyadament- prefereix els fets que les paraules. Anton Txèkhov (1860-1904), un dels contistes més grans del segle XX, destacava amb les paraules (sempre les justes) i amb els fets. De la seva capacitat com a escriptor en són testimoni centenars de pàgines brillants. Tanmateix, la seva obsessió per aconseguir que els seus compatriotes tinguessin una educació decent no és tan coneguda. Malauradament, aquesta obsessió el va dur a la ruïna ja que va pagar grans quantitats de diners (els que havia guanyat escrivint) per la construcció de diverses escoles. A més, es va desprendre de gran part de la seva col·lecció de llibres (vastíssima) que va donar a moltes biblioteques.

L'exemple de Txèkhov hauria de fer avergonyir molta gent que s'omple la boca amb la paraula educació, però que espera que algú altre s'hi dediqui.

El quadre és d'Isaac Levitan (1860-1900), un paisatgista (considerat de segona fila pels experts), íntim amic de Txèkhov.

The Shins

Segurament el millor grup dels darrers anys.

Bon dia, Michel.

Obren la porta sigilosament. El nen encara dorm. Entren a l'habitació. Tanquen la porta. De puntetes, i sense fer gens de soroll, s'acosten al llit i l'envolten. S'esperen. Una bona estona, esperen. La porta es torna a obrir i entra el pare del nen. S'acosta al llit. Es mira el seu fill. Després mira els altres i, aleshores, aixeca la mà dreta i l'abaixa de cop. És el senyal. És el moment de despertar l'infant. Molt suaument, la cambra s'amara d'una melodia sublim; el flautista comença a refilar unes progressions dolces que ressonen a les parets de l'estança, a poc a poc, s'hi afegeixen les notes dels dos violinistes. Aleshores l'oboè interpreta la frase principal de la peça. Peça que acaba quan el nen s'incorpora al llit, es frega els ulls i mira al seu voltant. En aquest moment els músics fan una reverència i marxen de l'habitació. Quan n'han tancat la porta, el pare diu: «Bon dia, Michel» i obre les cortines. I així cada dia.

El nen és Michel de Montaigne, som a mitjan segle XVI i d'aquesta manera és com el seu pare ha decidit que cal despertar-lo cada dia des que algú li ha dit que és perjudicial per al cervell tendre dels infants de desvetllar-los sobtadament i amb crits.

¿Michel de Montaigne es va convertir en l'assagista més important de la història perquè de petit el despertaven amb música? Segurament no. Ara, això sí: aquest nét de comerciants de peix i d'agents de canvi obria els ulls cada matí d'una manera molt més dolça que qualsevol príncep de l'època.

Cobertes estonoses 5

Kafka contra Hereu

Gran adquisició diumenge passat al mercat de Sant Antoni (un dels pocs llocs que queden per higienitzar en aquesta ciutat de Mangos, Starbucks, Erasmus i Fòrums en què pretenen convertir Barcelona).

Klaus Wagenbach ha estat recollint fotos sobre Kafka durant quaranta anys i el resultat és aquest llibre excepcional.

Universitat de Nova York

A l'ampla vorera davant la porta de la universitat
hi ha una dona vella en una cadira de rodes.
El metge li ha manat de seure allà
a fi que el corrent de nois i noies joves
la banyi dia a dia com si prengués
les aigües.

Iehuda Amikhai
(traduït per Manuel Forcano)

Blues

En una habitació minúscula hi ha un noi prim assegut al llit. Du unes ulleres immenses. Ha tancat la porta i després ha apujat el volum del tocadiscs. Avui és Muddy Waters però podria ser John Lee Hooker, Albert King, Howlin Wolf, Sonny Boy Williamson II, Slim Harpo, BB King, Elmore James, Robert Johnson, o Jimmy Reed. Noms que només de pronunciar el traslladen d'un pis amb aluminosi de la Zona Franca a una cabana de fusta de Mississipí. És l'any 1987 i ningú no escolta això que el noi fa poc que ha descobert. Es diu blues. I no està de moda.

Vint-i-dos anys després, apuja el volum del tocadiscs i torna a estar sol amb Muddy Waters i amb la música més honesta que hi pot haver. Es diu blues. I no està de moda.

Barbara Lynn

Sense paraules.

Antics contra moderns 5

Es pot fer bona literatura en un portàtil? És clar. Però una màquina d'escriure és una altra cosa (i si és Underwood...).

La importància d'un bon regal

Quan tenia quatre o cinc anys l'Albert es va posar malalt. Res de greu, però va haver d'estar-se uns dies al llit. El seu pare, perquè el nen es distragués, li va regalar una brúixola. I el món de l'Albert va canviar: aquella agulla tancada i dominada per un impuls invisible va impressionar-lo profundament. Allà dins hi havia alguna cosa que no encaixava. Més tard el nen es va fer gran i es va fer famós per les seves teories sobre d'altres coses que tampoc no encaixaven. Va ser el regal del seu pare allò que el va animar a dedicar-se a la ciència? No ho sabrem mai. Ara: el senyor Hermann Einstein va fer bé regalant una brúixola al seu fill.

La breu ingenuitat de l'ésser

Llegir biografies d'artistes que admires és positiu. Sobretot perquè, si la biografia és seriosa, et fa adonar que una obra excepcional no ha d'implicar que, per força, el seu autor hagi de ser tal i com tu te l'imaginaves. Idealitzem i això no és bo. Isaac B. Singer. A Life de Florence Noiville fa pensar en l'absurd d'associar les qualitats d'una obra a les qualitats personals de qui la produeix. Ara: cal continuar llegint Isaac B. Singer amb el mateix delit que abans.

Ser original o no ser-ho: vet aquí la qüestió

La nostàlgia de Zweig

Segurament hi ha molta gent que quan arriba a una certa edat es veu amb cor de parlar del món d'ahir. Zweig, però, reprodueix el seu món d'ahir de manera inigualable. Es diu que «sense conèixer el passat no podem entendre el present». S'hi pot afegir «si és que es pot conèixer i entendre res».

Unga, unga

A la tarda, a la botiga d’informàtica. «Hola, voldria un portàtil. Si em pots informar sobre els que teniu...» «Sí, és clar. Miri aquest d’aquí està molt bé.» I me n’explica moltes coses, però ho fa amb paraules que no entenc. Ni una. Jo vaig fent que sí amb el cap per dissimular, però no entenc ni una maleïda síl·laba del que m’està dient. Per distreure'm em fixo en les ulleres que porta (vermelles) i amb el curiós nas de punxa que té. És en «Jordi Pérez» perquè ho diu una etiqueta a la butxaca dreta de la camisa blau cel que du. La pronunciació de la a neutra no és el seu fort, no ha sonoritzat la essa d’«antivirus» davant d’«adequat» i, de tant en tant, fa servir paraules en castellà. I parla molt. I ràpid. El clatell em fa mal de tant fer que sí. Sí, sí. Entesos, doncs. Moltes gràcies. Ja està. Me’n vaig de la botiga amb un portàtil sota el braç. Faig cara de full en blanc. No sé perquè m’enduc aquest i no qualsevol altre dels que hi havia a la botiga, però mira.
Mentre camino Ronda de Sant Antoni cap amunt recordo que quan em vaig comprar el cotxe l'engominat venedor em van demanar si hi volia Blue Tooth i jo, que em vaig pensar que allò devia ser pasta de dents, vaig respondre que no, gràcies, per no haver de demanar que de què m'estava parlant.

Cada dia em sento més neanderthal. Acabaré passejant pel carrer amb un garrot, cridant «Unga, unga» i arrossegant la meva dona pels cabells. La duré a la nostra cova i farem foc fregant pedretes i la gent ens farà fotos amb els seus mòbils, ipods o Black Berries o amb l’última andròmina que haurà sortit que segur que tindrà connexió a internet i USB i MP27 i webcam i que, si et baixes un programa gratuït en PDF i l'instal·les al disc dur, et pentinarà i et rentarà els plats. I jo somriuré educadament.

"No m'agrada"

La cosa acostuma a anar així:

Algú et pregunta com es diu una paraula en català. Imaginem-nos que la paraula en qüestió és adoquín. Tu, content que aquest algú s'interessi per dir les coses pel seu nom, respons satisfet: «llamborda». Aleshores l'algú fa cara de pomes agres i deixa anar un «mmm, no m'agrada» que invariablement et deixa estabornit. Perquè... què vol dir no m'agrada? Agradaria més adoquí? El gust té alguna cosa a veure en com s'anomenen les coses? Si a algú no li agrada cotxe en dirà piano?

I això només passa amb el català. Podem imaginar-nos la mateixa situació amb l'anglès, per exemple? «Com es diu sabata en anglès?», «Shoe», «No m'agrada.» I mira que shoe, ben pronunciat sona com a mínim curiós, oi? Doncs això. A mi sí que m'agraden, tant llamborda com shoe.

Sonet 116

A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L’amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es vincla al desfavor.

Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
És l’estrella polar de cada barca errant
el valor de la qual és desconegut, encara que en sapiguem l’altura.

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s’altera l’amor amb la fugacitat,
sinó que sobreviu fins als dies finals.

I si això és un error i em pot ser demostrat,
jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.

William Xècspir
(traduït per Salvador Oliva)

Otis Redding (1941-1967)

Si Sam Cooke és subtilesa i classe, Otis Redding és un huracà d'una força desbordant.

Brenton Wood

Una cançó per escoltar i ballar una vegada i una altra i una altra i una altra i...

La senyora Meyer i en Xècspir

Es veu que una senyora que es diu Stephenie Meyer ha guanyat cinquanta milions de dòlars (uns trenta-quatre milions d'euros) a partir d'haver escrit una obra que, per ser fins, qualificarem de mediocre.

Es veu, també, que a l'època d'en Xècspir una obra de teatre es pagava a sis lliures (a deu si qui te la comprava creia que era bona). Això, avui en dia, són aproximadament uns tres mil euros. Tres mil euros per un Hamlet, un Othello, un King Lear, un Macbeth, un Merchant Of Venice, un Romeo and Juliet? Sembla una broma.

Una comparació anacrònica? Potser sí.

Aparences

Tot sembla clar i en ordre,
els carrers i les voreres,
el llenguatge senzill dels semàfors,
un vent suau que passa,
a casa les habitacions tancades,
la roba plegada als armaris,
els llibres ben endreçats
i el verd calm dels arbres
enllà de la finestra.

Però si mires bé i t’acostes, al revés de les fulles
descobriràs manolls entrelligats de nervis
encrespats amb fúria i quasi elèctrics,
crits.

Manuel Forcano

Cobertes estonoses 4

Les cobertes del segell Verve són el millor exemple del que en anglès anomenen cool. Aquesta és de quan en Benson valia realment la pena.

William Xècspir

Sí, sí: Xècspir. Per què no? De fet ell mai no va signar mai com a William Shakespeare. Això vol dir que pot ser que el més gran escriptor de tots (TOTS!) els temps no sabés com lletrejar el seu cognom? Doncs sembla que sí, que pot ser. De les sis signatures que ens n'han quedat (que, de fet, juntament amb les paraules "by me" al seu testament, són les úniques dotze paraules escrites directament pel gran Guillem que ens han arribat) no n'hi ha cap que digui «William Shakespeare». Diuen: Willm Shaksp, William Shakespe, Wm Shakspe, William Shakspere, Willm Shakspere i William Shakspeare. Shakespeare, doncs? O Xècspir.

Sam Cooke (1931-1964)

El primer V.I.P. és probablement la millor veu del soul (que és quasi com dir la millor veu i punt).

Escolteu (si voleu) A Change Is Gonna Come aquí.

Smoke (1995)

Smoke és un excel·lent exemple del que és una bona pel·lícula: una història simple explicada sense estridències. El repartiment, és clar, ha d'estar a l'alçada i aquí William Hurt, Harvey Keitel, Forrest Whitaker i Harold Perrineau fan unes interpretacions absolutament impressionants. Una pel·lícula amb diàlegs i silencis meravellosos. De les millors que he vist.

Happy Hour

És una cançó ben apropiada per al primer dia de feina.

Que bons que eren els Housemartins. Gran lliçó de ball, també.

Art amb sorra

Un vidre, llum, sorra, sensibilitat i habilitat.

Strangers On A Train (1951)

No és la millor d'en Hitchcock, però Déu n'hi do. El dolent és molt dolent.

Febre

Haver de passar la darrera setmana de vacances estirat al llit, febrós, el llençol fins al nas, la tauleta de nit plena de píndoles estranyes, amb la sensació que el teu cap és una pilota de rugbi amb què juguen dos equips de quinze elefants borratxos no fa gràcia. Tanmateix, se n'ha d'intentar extreure alguna cosa positiva. Per exemple? He rellegit part de la meva col·lecció d'Astèrix i Obèlix. Problema? Que m'he adonat que les edicions en català estan plenes (a vessar!) de faltes d'ortografia i d'incongruències. I ho he deixat córrer perquè a cada falta em pujava la febre una mica més i els elefants cada cop estaven més borratxos. Resumint:

Astèrix i els Gots: 64 faltes en 54 pàgines.
Astèrix i Latraviata: 36 faltes en 55 pàgines.
Astèrix als país dels helvecis: 16 faltes en 55 pàgines.
L'escut Arvern: 113 faltes en 55 pàgines.
Obèlix i companyia: 87 faltes en 55 pàgines.
Astèrix a Bèlgica: 125 faltes en 55 pàgines.

La gran travessia: aquí ja no he pogut més perquè tenia calfreds. Sort que les històries són tan bones que la cosa compensa, que si no no sé què m'hauria pogut passar.

Jocs Olímpics

Jesse Owens? Molt bé. Tanmateix, cap país no hauria d'haver participat en els jocs del 36. I n'hi van anar 49 (rècord en aquell moment). Només uns quants atletes van decidir de quedar-se a casa. En la història del Comitè Olímpic Internacional (més de 100 anys) només hi ha hagut una expulsió d'un membre d'aquesta organització, va ser la del que va protestar contra els jocs de Berlín. Els jocs? Un èxit: els diaris de tot el món en lloen l'organització, és el primer cop que un esdeveniment com aquest es televisa, música de Richard Strauss, s'inaugura el ritual de fer arribar la flama des de Grècia, Alemanya és el país que guanya més medalles... L'Owens? Molt bé.

I les Lleis de Nuremberg són del 35.

The Pepper Pots

Time to Live és una bona cançó del grup gironí The Pepper Pots. Són bastant coneguts arreu, excepte al seu país, és clar. The Pepper Pots van començar fent ska-rocksteady i darrerament s'han decantat cap al soul. Aquest vídeo és un homenatge a cobertes de clàssics d'aquest gènere i només per això ja val la pena veure'l.

RENFE

Creies fugir en tren a alguna banda.
Et torbava el so de les onades
de les platges que no podies viure.
Per la finestra, a fora,
l'hivern com un cabell gris
pentinat sempre en la mateixa direcció,
i tota la pena d'una tarda
que a les sis seria nit.

Però, de sobte, entre els passatgers,
vas descobrir-ne un...
Un raig de sol inesperat li reflectia
l'ombra d'unes lletres al vidre:
"Sortida d'emergència."

Manuel Forcano

De Roth a Roth

Res a veure amb en Joseph, en Philip Roth és, també, un escriptor extraordinari i Patrimony, un meravellós llibre d'amor. No està editat en català.

Cobertes estonoses 3

Blat

Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.

Ronny Someck
(traduït per Manuel Forcano)

Més Joseph Roth

El 27 de maig passat va fer 70 anys de la mort de Joseph Roth, un dels més grans escriptors del segle XX. La llegenda del sant bevedor es va publicar en català per primer cop 54 anys després d'haver estar escrita (d'això se'n diu agilitat editorial, sí senyor) i l'any passat Viena Edicions també la va publicar.

The Woman in the Window (1944)

No l'havia vist mai fins ahir. És una bona pel·lícula.

La casa blava

Marc Chagall. La maison bleue (1917).

Cobertes estonoses 2

És un tòpic, però les cobertes del segell Blue Note són insuperables (i de la música no cal ni parlar-ne).

  

Joseph i Soma

Els tresors de paper són llibres generalment poc coneguts però extraordinàriament valuosos.

Cobertes estonoses 1

Les cobertes estonoses són aquelles cobertes de discs que exigeixen una bona estona (cinc minuts, mínim) de contemplació. De vegades, el contingut musical del disc no té la qualitat de la coberta, però, generalment, s'hi acosta, i pot ser que fins i tot l’iguali. Quan això passa, s'ha d'organitzar una festa i posar el disc una vegada i una altra fins que tothom quedi ben convençut del nostre bon gust estètic i musical. I que quedi clar que només em refereixo a les cobertes de discs de vinil, de les de CD no en vull ni parlar. La primera:

La Brigada

Els Antònia Font ja fa temps que han fet tancar la boca als llestets que deien que no es pot fer bona música en català. Ara, amb La Brigada, cap persona amb bon gust pot tornar a dir aquestes bestieses...

Antics contra moderns 4

El procés de producció s'ha abaratit. I no estic segur que això universalitzi l'adquisició de tots aquests aparells. No ens enganyem, la clau de l'assumpte és que és més barat fer coses lletges. Sempre anem a parar al mateix.

Estiu

Cal buscar un banc a l'ombra. Un banc on no hi hagi ningú, és clar. Després cal seure-hi, mirar al voltant i obrir un llibre. Cal llegir. De tant en tant cal aixecar la mirada i fixar-se en els ocells. Va bé que hi hagi nens jugant a la vora perquè recordes quan eres un nen que jugava a la vora. Però has vingut per llegir, per tant, llegeix. I això és l'estiu. No hi ha res millor.

Antics contra moderns 3

Hi ha una constant que es manté quasi sempre en això que alguns anomenen progrés: disminució de mida i augment de la lletjor.