Harmonia Werckmeister

És l'hora de tancar, però a la taverna del poble aparten les taules. Han demanat a János que els ho torni a ensenyar. János hi accedeix: «tu seràs el Sol i vosaltres dos, la Terra i la Lluna». I comença la dansa. En altres mans, la situació podria ser còmica i prou, però Béla Tarr aconsegueix que ens hipnotitzi. A Werckmeister harmóniák cada escena és una poema en blanc i negre. La por, la pietat, la barbàrie, el poder, el misteri i la bogeria giren al nostre voltant durant cent quaranta-cinc minuts, talment com si fossin astres en rotació perfecta o les notes voluntàriament desafinades del piano de l’oncle Erszt. No és una pel·lícula fàcil de veure: té un ritme molt lent, i, com que ens han acostumat a la celeritat com a únic llenguatge possible per explicar històries en una pantalla, pot costar de seguir. Ara: recordo poques pel·lícules amb una càrrega lírica tan impressionant i amb una bellesa tan commovedora (la música sublim de Mihály Víg hi encaixa perfectament). Mentre l’anem veient, és probable (segurament inevitable) que en cerquem interpretacions al·legòriques, però Tarr no ens ho recomana. Per ell les pel·lícules són sempre quelcom de concret i només poden registrar coses reals. La realitat concreta, doncs, és que Werckmeister harmóniák és una obra d’art preciosa i trasbalsadora.

27 de gener o com fugir de la culpa reduint-t'ho tot a un dia

Fuga de mort
Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar ver Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

Paul Celan
(traduït per Feliu Formosa)

Mil anys després...

124. Coses que carreguen
Un nen d’uns quatre anys que viu al veïnat es presenta a casa nostra i comença a fer entremaliadures. Ens pren les coses, les escampa, les fa malbé... En circumstàncies normals, se’l pot controlar, però quan té la mare a la vora, pensa que pot fer-ho tot... [...] I la mare, en lloc de prendre-li el que el nen agafa, li diu, somrient: «Això no es fa... Ho faràs malbé...». I com que seria de mala educació ficar-s’hi, no tenim més remei que seure en silenci, i observar la criatura plens d’angoixa.

Això ho va escriure Sei Shonagon (966-1017, aproximadament) i, juntament amb moltes altres observacions i pensaments, conforma Quadern de capçalera, un llibre molt divertit i, com tot allò que val la pena, atemporal. A més a més, a Borges li agradava, i amb això n'hi ha prou.

Plusvàlua

Sóc a la cua de l’oficina de l’Organisme de Gestió Tributària. Mentalment vaig repetint «Voldria saber si tinc domiciliat l’impost de circulació» una i una altra vegada que és el que la meva dona m’ha dit que hi he de preguntar. Suposo que domiciliar té alguna cosa a veure amb domicili i l’impost de circulació és allò que s’ha de pagar per tenir cotxe. Un senyor amb tot de papers i carpetes sota el braç i amb cara de saber bastant més bé que jo què fa en aquest lloc em pregunta que per quina de les dues cues m’espero. «No ho sé.» «És que la de l’esquerra és per les plusvàlues.» «Ah.» Hauria fet la mateixa cara d'espantat si la precisió l’hagués fet un ornitorinc. L’home insisteix: «Per quina cua esperes, doncs?» «Jo vull saber si tinc domiciliat l’impost de circulació.» Tinc trenta-sis anys, cada cop menys cabells, no sé què és una plusvàlua, ni un impost de circulació, ni un Organisme de Gestió Tributària. Senyor, si vol li explico les excepcions a les normes de la dièresi o quines són les profecies que George Steiner creu veure a A la colònia penitenciària, o perquè considero que el sergent major britànic Edwin-Austin és un dels personatges més nefastos de la història i Hakeem Olajuwon el millor jugador de bàsquet de tots els temps, però no sé si vull anar a la cua de plusvàlues. Senyor de les carpetes sota el braç: aquí dins sóc un analfabet. Puc lletrejar el rètol de la porta, però no sé què vol dir.

Per sort la parella de davant meu ha acabat i ara em toca a mi. «Bon dia, jo voldria saber si tinc domiciliat l’impost de circulació» i afegeixo aclaridorament: «Aquí té el meu DNI, al darrera hi ha el meu domicili.» La dona em mira amb cara de globus desinflat i se’n va. Quan torna em diu que l’impost de circulació el tinc domiciliat en un compte que acaba en trenta-cinc. «Moltes gràcies.» Suposo que això és el que havia de saber. M’acomiado amb un somriure amable i surto de l’Organisme de Gestió Tributària. No he entès res. Miro la meva llibreta del banc i comprovo, estranyat, que acaba en trenta-cinc. Suposo que ho he fet tot bé, doncs. Un dia acabaré a la presó.

El nas de Mendelssohn

La novel·la comença així: Julius Schlesinger, oficial SS, acaba de rebre una ordre. Ha de retirar l’estàtua del compositor jueu Fèlix Mendelssohn que hi ha al terrat del Palau de Concerts de Praga. Sembla una feina senzilla. Tot recordant el curs que havia fet sobre ciència racial, Schlesinger ho té ben clar: els seus homes han de retirar l’estàtua que tingui el nas més gros. I els seus homes, evidentment, l’obeeixen: fan caure l’estàtua de Richard Wagner.
L’obra es diu Mendelssohn al terrat i és de l’escriptor txec Jiří Weil (1900-1959). No està traduïda al català. Weil és l’autor, també, de Vida amb una estrella que és definida per Philip Roth (que n’escriu el pròleg a l’edició en anglès de Penguin Books) com a «una de les novel·les més extraordinàries que he llegit sobre el destí d’un jueu sota els nazis» i que es basa en les experiències del propi Weil durant l’ocupació nazi del seu país.
Ara que hi ha tantes editorials petites que es dediquen a publicar autors tan imprescindibles com poc coneguts, seria meravellós que algú pensés en Jiří Weil.

Antics contra moderns 7

No em referiré al tacte ni a l'olor que sembla que són arguments que atrauen els nostàlgics del llibre de paper. Com en la resta de comparacions, només m'interessa l'estètica. I des d'aquest punt de vista, una altra andròmina amb pantalleta mai podrà igualar un prestatge ple de llibres.

Les vacances de Mr. Cook

El 5 de juliol de 1841, diumenge, cinc-cents setanta ciutadans anglesos recorren en tren les dotze milles que separen Leicester de Loughborough. Han pagat un xíling cadascun i una petita orquestra amenitza el trajecte. El preu inclou una aturada (amb te i galetes) en un parc. A la tarda, tornen cap a Leicester. El senyor Thomas Cook (res a veure amb l'explorador) ho ha organitzat tot, i només ha posat una condició: els passatgers han de ser abstemis. Resulta que és un èxit: 1845, cap a Liverpool; 1863, tot d'anglesos passegen per París amb unes petites guies que el mateix Cook ha escrit; 1864, tots cap a Itàlia; 1865, Amèrica del Nord, i, 1872, volta al món en dos-cents vint-i-dos dies. Ha nascut el turisme. Actualment, Thomas Cook UK & Ireland és la segona agència de viatges més important de Gran Bretanya, té quaranta-cinc avions i, evidentment, un canal de televisió. El turisme és un gran negoci; viatjar, no.

Sort que encara queda la literatura.

Un home seriós

A Serious Man no està rebent gaire bones crítiques, però és una bona pel·lícula. De fet, a moments, és molt bona. Els Coen ja ho tenen això: sovint fan bones pel·lícules i, de vegades, molt bones. Aquí el protagonista és Larry Gopnik, un professor de física d'una universitat del Mig Oest nord-americà, que, de sobte, veu com un allau de fets imprevisibles s'enduen per davant tota la tranquil·litat que havia tingut fins aleshores. La interpretació que Michael Stuhlbarg fa d'aquest pobre Job és excel·lent i la majoria d'actors secundaris que intervenen a la pel·lícula estan al nivell d'aquest actor, fins ara, ben poc conegut (Fred Melamed encarna un Sy Ableman especialment repulsiu). Resumint, A Serious Man (només pel relat inicial, ja val la pena) és a l'alçada d'obres com Barton Fink, O Brother Where Art Thou o Fargo.

Funambulistes i notaris

Gestionar: segons el diccionari és «portar o dirigir els afers d'una societat industrial o mercantil, d'una empresa, etc.» Doncs no. Avui tot es gestiona. Els problemes no se solucionen: els temes es gestionen. Per exemple, d'una persona equilibrada en sentireu a dir que «gestiona bé les seves emocions». L'intrigant funambulista amagat darrere la primera metàfora es converteix en un avorrit administratiu amb tot de paperassa oficial sobre la taula en la segona. En un país on la majoria de gent té com a principal objectiu arribar a ser funcionari i en què cada vegada més nens et diuen que de grans volen ser notaris (no m'ho invento, ni futbolistes ni bombers: notaris), és ben lògic que el terme gestionar hagi tingut tan d'èxit.
L'exemple de l'equilibrista metafòric que és substituït i esclafat pel pes de papers segellats per l'omnipresent burocràcia, és una prova més de la necessitat d'incloure Gògol, Txèkhov, Kafka o Mrożek a les escoles. I per això concloc amb una petició (perdoneu però ens hem de posar a l'alçada intel·lectual dels qui manen en aquests àmbits): a veure qui ho gestiona, doncs.

Manea, Celan i el Premi Nobel

A Arcàdia Editorial tenen un gust exquisit. No hauria de ser cap descobriment, ja ho sé. Kafka, Steiner, Bauman, Magris, Fumaroli, Agamben... El febrer del 2008 van editar La llengua nòmada de l'escriptor romanès Norman Manea. Aquest breu assaig hauria de ser lectura obligatòria a totes les escoles del país. En cinquanta-tres pàgines, Manea encabeix allò que ha significat, per a milions de persones, ser europeu al segle XX. La «llengua de fusta» imposada pel poder totalitari, l'exili com a escisió insuperable i la llengua materna com a única pàtria de l'escriptor són els temes principals d'aquesta lliçó d'història contemporània. És una lliçó (com les de Kertész, per exemple) d'aquelles que mai no apareixen als llibres que toca estudiar. I, per acabar, una pregunta. La fa el mateix Manea: «Si s'hagués concedit a Paul Celan el Premi Nobel de literatura, com es mereixia, quin país l'hauria reivindicat?». El que hagués tingut un govern més cínic, suposo.

The Madd: leuk i lekker

The Madd són un grup holandès de Rotterdam i ens agraden. Ells diuen que fan Pop-Beat. Doncs molt bé. Si això vol dir cançons directes, sense pretensions i curtes, encantats. Els nois citen (i, el més important, demostren) unes influències que fan caure d’esquena: The Hollies (aquestes harmonies vocals ja ens hi havien fet pensar, trapelles), The Easybeats, recopilatoris de garatge sixties (Nuggets i semblants) i, és clar, The Beatles. Nosaltres, humilment, hi afegiríem el millor del powerpop, una mica de surf i un polsim de R&B vitamínic. Han fet dos discos: Ongeneeslijk Beat i The Madd Are Pretty Quick plens de versions de cançons semidesconegudes dels anys seixanta. No inventen res, això és cert, però s’ho passen bé i nosaltres, també.

(Post dedicat al lector més alt que tenim.)

Tot desconfiant de la història

L'edició de Una tomba per a Boris Davidovic d'Acantilado consta de cent setanta-sis pàgines: vint-i-una del pròleg de Joseph Brodsky i cent cinquanta-cinc més, divides en set relats. Aquests relats es poden llegir independentment els uns dels altres, encara que tots tenen algun nexe (normalment, un personatge) que els uneix. Com qualsevol llibre escrit per Danilo Kiš, Una tomba per a Boris Davidovic és una joia. Aquí, l'autor de Subotica utilitza una ficció disfressada de realitat que revela la inconsistència d'això que anomenem fets històrics. Ell mateix ho expressa molt millor que ningú al final del relat «És gloriós morir per la pàtria» contingut a L'Enciclopèdia dels morts (un altre llibre seu que cal llegir):

«La història està escrita pels vencedors. El poble teixeix llegendes. Els escriptors desenvolupen la seva imaginació. Només la mort és innegable.» Alguns no li van perdonar tanta sinceritat.

(Ha estat publicat en català per Angle Editorial, traduït per Simona Škrabec.)

Som-hi doncs

Alexander Dux, Nova York (1936-38)

Cobertes estonoses 7

The little jew who wrote the Bible

Pel que sembla, va anar així:
Divendres, 25 de setembre de 2009, a la secció de cultura d’un diari local (molt local) d’Antwerpen (Anvers), va aparèixer una notícia (un breu, en diuen), que, pel que sembla, ha passat totalment desapercebuda. La signava un misteriós L. J. Es veu que el dia abans, mentre era de genolls interpretant una cançó, Leonard Cohen, de setanta-cinc anys, es va començar a elevar. Ningú no se’n va adonar. Ni els músics ni el públic. Només ell ho va notar. Ben aviat va ser per sobre de l’estadi on feia dues hores que actuava. El públic eren formiguetes immòbils, a baix. A dalt, tot fosc i fred. Va tenir la sensació que si deixava de cantar, cauria i, per això, va tancar els ulls i va continuar. Talment com Simó el Mag, va estar a punt d’arribar al setè cel, i just quan ja els braços de Marianne o de Suzanne (això no està gaire clar) eren a punt d’abraçar-lo, va obrir els ulls i es va trobar a l’shtetl de Mendel Singer. Més tard se l’ha vist, també, sobrevolant el carrer Krochmalna, Drohobycz i Vitebsk. De fet, es veu que hi ha qui afirma que la figura masculina que abraça una noia a Amants sota la llum de la lluna és ell. La noia, en canvi, no se sap qui pot ser. També es diu que la cançó que fa, doncs, noranta-nou dies que canta és Hallelujah, però, pel que es veu, hi ha d'altres fonts que esmenten Take This Waltz i If It Be Your Will, nosaltres ens decantem per l'opció menys probable, o sigui Who By Fire.
No cal dir que el redactor fou acomiadat immediatament. Es veu que adorava Danilo Kiš.