dilluns, 31 de maig del 2010

Tertulians

Són a tot arreu: ràdios, televisions, col·loquis, diaris... I opinen. Opinen molt. De tot. Política, justícia, esport, economia, llengua... Són experts en això que cal consumir tant sí com no i que s'anomena actualitat. «Jo opino...», «jo crec...», «jo, jo, jo...». I sempre són les mateixes cares, les mateixes veus, cosa que, com explica perfectament Pierre Bourdieu a Sobre la televisió, no és res més que una forma subtil de censura. Però ells van fent, inflats i desplegant les plomes a tort i a dret.
Sigui com sigui, un servidor sempre restarà fidel als seus tertulians preferits: els pintors Arnold i Carlo Böcklin (pare i fill) i el novel·lista Gottfried Keller, tots tres suïssos. Ells són els protagonistes d'una anècdota que explica Walter Benjamin en un breu article dedicat a Robert Walser. La cosa va així: un bon dia Arnold Böcklin (1827-1901), el seu fill Carlo (1870-1934) i Gottfried Keller (1819-1890) seuen a l'hostal, com de costum. La seva tertúlia ja és coneguda fa temps pel tarannà lacònic i tancat dels seus integrants. També aquest cop el grup seu en silenci. Aleshores, al cap de molta estona, el jove Böcklin fa una observació: «Fa molta calor.» Passat un quart d'hora, el seu pare respon: «I sense vent.» Per la seva banda, Keller espera uns minuts, després dels quals s'alça tot dient: «No vull beure entre xerraires.»
I aquí tenim dos dels meus tres herois, el de l'esquerra és en Keller; l'altre, el vell Böcklin. Ja se'ls veu molt parladors. Pel que sembla no van crear escola.

dimecres, 26 de maig del 2010

Frustració

Comprar i, sobretot, llegir Literary Review (probablement la millor revista de novetats editorials que hi ha) és un exercici cada vegada més frustrant. I no és pas perquè la qualitat de les ressenyes que hi trobem hagi decaigut, ben al contrari: segurament no hi ha cap altra publicació en què el nivell de les crítiques sigui molt sovint superior al dels llibres de què tracten. El problema és un altre. Us l'explico. Número d'abril, per exemple: a banda d'un editorial extraordinari sobre el rebuig sarcàstic i injust que molts autors de biografies pateixen per part d'alguns escriptors de ficció, hi trobem recomanats els llibres següents (i només citaré els que m'han cridat més l'atenció): The Arsenic Century, d'Andrew Lycett, sobre l'ús i abús de verins a l'època victoriana; Contested Will: Who Wrote Shakespeare?, de l'expert xecsperià James Shapiro, sobre les diverses teories que hi ha al voltant de l'autoria de les obres del gran bard; una sèrie espaterrant de biografies (de les quals no en citaré els autors per qüestions d'espai, no pas per aliniar-me amb els qui desprecien els pobres biògrafs) que comença amb la darrera de JD Salinger (amb el mèrit que això suposa), i continua amb les de Voltaire, Anne Boleyn i, finalment, Cosima Wagner, i història amb Enter the Beaver (sobre el Mayflower), Tales From the Caucasus (resum de la història sempre conflictiva d'aquesta zona), In the Catacombs (que tracta d'un París que no agradaria als turistes), i Scoop, sobre les fonts del periodisme del segle XX. O sigui, deu llibres que m'agradaria molt llegir (i tenir) i que no llegiré (ni tindré) mai. I això és frustrant. Ara, d'aquí a deu dies em tornaré a gastar cinc euros que és el que costa aquesta frustració mensual. Val la pena.

divendres, 21 de maig del 2010

Suc de taronja

Edwyn Collins va néixer a Edimburg el 23 d'agost de 1959. Quan tenia 20 anys va fundar Orange Juice a Glasgow. Ell n'era el cantat, guitarrista i lletrista principal. En ben poc temps els Orange Juice van aconseguir representar tot el que aleshores s'entenia per indie (pressupost extremadament limitat, menysteniment carregat d'ironia pels tòpics musicals de l'època, pulcritud...) i ho van fer amb un pop (post-punk en diuen alguns) impregnat de funk i soul. El grup es va desfer el 1985 i des d'aleshores Collins (amb el parèntesi forçat de dos atacs de feridura) ha publicat set discos en què continua demostrant la seva tossuda sinceritat musical. Curiosament, el 1994 va aconseguir colar A Girl Like You als llocs més alts de les llistes britàniques i americanes. La cançó, d'estil retro, va fer ballar moltíssima gent que no havia sentit mai a parlar d'aquell escocès de veu profunda. Després, però, Collins ha tornat al seu anonimat, pel que es veu congènit.

De la seva passió pel soul n'és testimoni You'll Never Know, cançó del 2007, on recrea el so tan característic del segell Hi Records que Willie Mitchell, O. V. Wright, Al Green i Ann Peebles entre d'altres van regalar al món musical entre mitjans dels anys 60 i la primera meitat dels 70.

divendres, 14 de maig del 2010

Biblioburro

Luis Humberto Soriano Bohorquez viu a La Gloria, un poble de del nord de Colòmbia. És mestre de primària i fa deu anys que, cada matí, carrega de llibres els seus dos ases Alfa i Beto i es dirigeix a diversos poblets de la regió de Nabusímake per ajudar els nens a fer els deures. Va començar amb 70 llibres i ara ja en té quasi 5.000, tots apilats en caixes a casa seva. Soriano amb tota la determinació, entusiasme, tossudesa i passió del món (qualitats que un mestre no hauria d'oblidar mai) travessa rius, valls i prats amb l'objectiu de millorar, a través de lectura, les vides dels nens de la zona (la majoria pertanyents a la comunitat indígena arhuaca). Luis Humberto Soriano, que no és, doncs, cap personatge de Cent anys de solitud però ho podria ser, ens demostra que, més enllà de pissarres digitals i d'ordinadors portàtils, sense humilitat, idealisme i passió no es pot transmetre absolutament res que valgui la pena. El seu exemple ens fa més evident encara que la letargia conformista i el cinisme que trobem sovint a les nostres aules prové, en gran part, de la incompetència interessada dels tecnòcrates que dirigeixen tot això que, irònicament suposo, anomenem educació. Això sí, demà, Luis Humberto Soriano tornarà a carregar Alfa i Beto i tornarà a enfilar-se heroicament a les muntanyes de la dignitat. Hi ha uns nens que l'esperen.

dimecres, 12 de maig del 2010

El ratolí de biblioteca

Carl Spitzweg. Der Bücherwurm (1850).

L'any 2008, la magnífica editorial italiana Adelphi va decidir d'il·lustrar la coberta de Mendel dei libri de Stephan Zweig amb una imatge (molt escaient) d'aquest quadre. Mendel el dels llibres és una obra molt breu protagonitzada per Jacob Mendel: l'home que coneix tots els llibres i a qui no li interessa el món perquè, per ell, tots els fenòmens de l'existència només esdevenen reals després de fusionar-se amb els caràcters d'impremta. Mendel és un bibliosauri que ens recorda Funes el memoriós i molts personatges literaris obsessionats i posseïts per la lletra.

divendres, 7 de maig del 2010

Lukács i la Reina de la Nit

És sabut que el totalitarisme i el món de la publicitat tenen molts punts en comú. Un d'ells és l'abús i la manipulació que tots dos àmbits fan de la de l'obra d'art. El filòsof i crític literari hongarès Georg Lukács (1885-1971) creia que, a diferència de Wagner i Beethoven, ni un sol compàs de Mozart no es podia utilitzar políticament. George Steiner va voler comprovar-ho i per això va demanar el parer del compositor Roger Sessions (1896-1985). Aquest va seure al piano i hi va interpretar l'ària de la Reina de la Nit de La flauta màgica. Quan va haver acabat, Sessions va manifestar, emocionat: «Lukács tenia raó.» Sembla, però, que allà on el poder totalitari no pot arribar, hi arriba la publicitat amb la seva immensa capacitat per banalitzar: la música de Mozart és la banda sonora de desenes d'anuncis.
L'anècdota de la trobada amb Sessions l'explica el mateix Steiner a Errata. Una vida a examen. Fa molts anys que Steiner escriu el mateix llibre i Errata no n'és l'excepció. Hi trobem les típiques referències a la seva infantesa, a la lectura dels clàssics (amb un capítol dedicat només a Xècspir), a l'educació, al judaisme i Israel, a les semblances i diferències entre música i llenguatge, a la importància de preservar la riquesa lingüística del planeta, al silenci (esmenta els silencis carregats de significat que troba tot passejant pel call de Girona), a la religió i a l'ateisme. Tot i la sensació de déjà lu, és un llibre molt recomanable.

dilluns, 3 de maig del 2010

Coincidències

Molt sovint hi ha coincidències que ens sorprenen tant que ens empenyen a creure que tot es regeix per un pla misteriós del qual només som capaços d'entrellucar-ne fragments minúsculs i incomplets. Per exemple:
L'octubre de 1907, Leo Perutz (1882-1957) entra a treballar a l'Assicurazzioni Generali de Trieste. El mateix mes i el mateix any, Franz Kafka obté la seva primera feina a la mateixa empresa.
Durant la Primera Guerra Mundial, Perutz treballa al centre de premsa de guerra al costat de Musil i Werfel entre d'altres.
El 1933, Perutz es retroba amb Kafka, Musil i Werfel. Aquest cop tots quatre formen part de la llista d'autors prohibits pel nazisme. Les seves obres cremen per tot Alemanya.
Fins aquí la relació de Perutz amb escriptors reconeguts mundialment. La resta és silenci. Un silenci protestat per Borges, Adorno o Polgar que proven de popularitzar (sense èxit) l'autor d'obres tan estranyament captivadores com El mestre del judici final, El Judes de Leonardo, De nit, sota el pont de pedra, El cavaller suec o El Marquès de Bolívar.
Que cap dels seus llibres no estigui traduït al català deu ser una altra coincidència inexplicable, suposo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA