diumenge, 31 d’octubre del 2010

Consells paterns

El nen es mira el senyor bigotut ―el pare ja l'ha avisat que el senyor bigotut beu molt i que això explica el tuf d'alcohol que l'acompanya― i, després de donar-li la mà amb cortesia, li diu: «No he llegit cap dels seus llibres. El pare diu que puc llegir el que vulgui perquè el que no entengui no em perjudicarà. Però que pot ser que llegeixi un llibre important i que no l'entengui i ja no el torni a agafar mai més perquè diré "ja l'he llegit". O sigui que el que no hagi entès, em perjudicarà.»
L'amic bigotut del pare somriu.
És París. 1937. El nen es diu Dan, el pare és Soma Morgenstern i el senyor bigotut que s'esforça per semblar sobri, Joseph Roth.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Cànons i anticànons

Als qui fem llistes de tot, ens va fer gràcia El cànon occidental que en Harold Bloom va publicar ja fa setze anys. I encara ens va fer més gràcia quan vam comprovar que, tot i que Bloom va manifestar un cop i un altre que això seu només era una proposta, molts dels nostres dogmàtics professors universitaris d'aleshores treien escuma per la boca cada vegada que algú mencionava aquest llibre i el seu autor. I això que quasi aconsegueixen convèncer-nos que Xècspir perpetuava rols fal·locèntrics.
Però bé, al gra: a l’interessant (i a estones esbiaixat i una mica feixuc) Historia universal de la destrucción de libros, del veneçolà Fernando Báez, trobo una llista d’autors prohibits pel nazisme. Molts dels autors que hi apareixen formen part del meu cànon particular (la qual cosa em satisfà i em conforta d’allò més). No ho puc evitar, seré tan breu com podré (ordre alfabètic): Isaac Babel, Walter Benjamin, Martin Buber, Alfred Döblin, Jaroslav Hašek, Franz Kafka, Karl Kraus, Robert Musil, Leo Perutz, Alfred Polgar, Marcel Proust, Joseph Roth, H. G. Wells, Stefan Zweig.
M’encanta estimar allò que els nazis odiaven.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Modern i contradictori

Entre modernitat i postmodernitat, em quedo sempre amb el primer terme perquè el segon no sé què vol dir i, sobretot, perquè entre els fundadors de la modernitat hi ha figures com Erasme de Rotterdam, Montaigne, Cervantes i Xècspir. És clar que, per ser justos, en termes d’èxit hauríem de citar d’altres noms com Maquiavel, Descartes o Hernán Cortés, profetes de la instrumentalització del poder i del logocentrisme, els seguidors dels quals han acabat configurant el món tal i com ens ha arribat. L’altra via, la que representa sobretot Montaigne, és ametòdica i asistemàtica, preantropològica, contradictòria i escèptica; qüestiona la raó i valora l’escriptura com a única manera que tenen els humans de provar d’entendre’s, i, és clar, no ha atret tanta gent.
Recordo un mestre que afirmava que a la vida només calia llegir Xècspir, que la resta sobrava. Humilment hi afegiríem els assajos de Montaigne, l’esperit dels quals plana per sobre de tota la producció xecsperiana i, afortunadament, de la de molts altres.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Weltliteratur, però de debò

«Cada vegada veig més clarament que la poesia és un tresor comú a tota la humanitat, una riquesa que brosta en centenars i centenars de poetes en tot temps i en tot indret». Ho diu Goethe en una de les seves famoses converses amb Eckermann de fa quasi dos-cents anys. Doncs n’hi ha que encara no ho han entès.
A veure si ens entenem, doncs: la diversitat lingüística no genera conflictes; no és un problema. Defensar la igualtat entre llengües vol dir defensar les condicions perquè pugui existir l’intercanvi igualitari com a garantia per a la pervivència de les llengües amenaçades i de les seves literatures. La supervivència de les llengües immerses en processos de substitució és vital per mantenir la imprescindible visió calidoscòpica que aporten sobre la realitat. I una de les maneres pràctiques d’interpretar la realitat és provar de descriure-la oralment o per escrit (això es diu literatura). Perquè, a veure, què sabem de la literatura que es fa en bretó, occità, gaèlic, frisó o quètxua? ¿És que les divisions estatals han de silenciar, també, centenars de realitats literàries que són un exemple de pluralitat de valor incalculable?
En la realització de la Weltliteratur que somniava Goethe, les veus literàries minoritzades d’arreu del món s’hi han de veure reflectides, també. Es trata d’aprofundir en l’estudi de la poesia de la humanitat, no de l’estat. Per molt pueril que pugui semblar, aquest desig no hauria de ser aliè a ningú.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Odradek

Un pare de família està preocupat. Ens ho diu Kafka. El motiu de la seva preocupació és Odradek. Més enllà de discussions etimològiques que no aclareixen res sobre si aquest nom és d’origen eslovac o alemany, Odradek és una mena de... de... bé, és difícil d’explicar. Hauríem d’aclarir que Odradek parla (molt de tant en tant), però no té pulmons, i, també, que sembla de fusta. Tot i això, la seva existència no té cap mena de funció. Físicament (¿podríem dir-ne res, més enllà de la seva aparença?) sembla un carretell de fil sobre dues potes. És àgil i no es deixa agafar. I s’amaga; fins i tot s’escapa, però sempre torna. Sembla indestructible; etern. I ja està.
I a partir d’aquí, som-hi tots: que si Odradek representa el capitalisme (en concret, el materialisme); que no, que és el judaisme (la tradició que es transmet de pares a fills); que esteu tots equivocats, que Odradek és Kafka mateix (la malaltia pulmonar, la menció a un pare preocupat); que no, que Freud, com sempre, ens ho resoldrà perquè Odradek representa l’inconscient que sempre torna...
I jo em pregunto: no ens podríem limitar a llegir «Preocupacions d’un pare de família» amb tota l’atenció del món i en acabar insinuar un lleuger somriure que signifiqui «Benvolgut Franz, ho has tornat a aconseguir»?

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Cohesió social

Al diccionari diu que la cohesió social «és la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup». S’assembla a la definició de nació. I les nacions o ho són o no ho són, per tant els esforços per cohesionar de vegades tenen com a conseqüència l’efecte contrari que es pretenia. Cadascú ja és prou grandet com per cohesionar-se amb qui vulgui.
A la pràctica, a Catalunya, cohesió social ha significat sempre que els qui som catalans i prou haguéssim de provar de caminar amb els pantalons als turmells i el cap cot dia sí, dia també. En el moment en què algú feia el gest d’apujar-se una mica els camals se l’acusava de provincià, feixista i mil coses més. Doncs bé, em fa la sensació que el discurset de la cohesió ja no serveix i que se n’hauran de buscar algun altre (i haurà de ser més sofisticat que el de la roja). Aquí ningú s’ha de cohesionar; les coses clares: o sí o no, i ja està. Com a tot arreu.
I tot seguit uns japonesos ben cohesionats:

dimarts, 12 d’octubre del 2010

El post més previsible del món (plou)

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Teories

Hi ha una teoria (tan plena d’excepcions que potser que la comencéssim a desmuntar) segons la qual les gran obres d’art sorgeixen en els períodes més convulsos de la història i a les zones més conflictives. Les desgràcies com a motor de l’enginy artístic, doncs. Pot ser. Això explicaria la gran quantitat d’escriptors polonesos comparada amb els que han sortit de Suïssa, per exemple. És clar que a Polònia també hi cap més gent.
Aquesta teoria contrasta amb una altra que sosté que, per escriure, cal temps lliure i que el temps lliure és un privilegi burgès, cosa que limita el radi d’acció als països més rics. Pot ser. Però del Canadà no han sortit més bons artistes que d’Hongria. Potser que ens la repenséssim també, aquesta.
Sigui com sigui, l’explicació que trobem més encertada sobre l’origen de l’art ens l’ofereix la poeta italiana Bianca Tarozzi i va molt més enllà del que ens proposen els raonaments històrico-materialístico-socials:

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d’anar lluny,
quan el cel és serè,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s’instal·la la poesia.

Bianca Tarozzi
(traduït per Enric Bou)

dimecres, 6 d’octubre del 2010

La rosella

Kees van Dongen. Le Coquelicot (1919).

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Epifanies vertiginoses

La revelació que sent Gabriel Conroy al final del relat Els morts de James Joyce ha passat a la història de les epifanies. Fa tota la sensació que el pobre home mai més no va tornar a ser el mateix. Doncs l’altre dia en vaig tenir una de semblant, d’epifania. Estava traduint al castellà una ressenya meva d’un llibre imprescindible quan, de sobte, ho vaig veure tot molt clar. Decidit. De debò. Hi haurà un dia que la revista catalana de cultura El funàmbul (de moment no en sé gaire cosa més) es podrà llegir i, si es vol, adquirir per un preu molt raonable. El més probable és que la materialització d’aquesta epifania tan simpàtica em farà perdre bous i esquelles, però ja he preparat el cable i la perxa i, de moment, assajo pel balcó de casa.


Per cert, la ressenya han tingut l’amabilitat de publicar-me-la a Raíces, una de les millors revistes culturals que es fan a Espanya.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA