dijous, 27 de gener del 2011

27 de gener, 28, 29, tot l'any, i tota la vida

L'home de la fotografia és Moshé Manela. En Moshé va néixer a Kielce, Polónia, l'any 1908. Es va casar amb Bluma Citron i al 1937 van tenir una filla. Tots tres foren asassinats a Treblinka l'any 1942. Moshé tenia 34 anys; Bluma, 33, i Guta, cinc.
Jo també aixeco el meu fill així perquè rigui. I dir això no és fer demagògia.

dimecres, 26 de gener del 2011

Escandinaus osmòtics

Ni tan sols el pas del temps és capaç de suavitzar la sensació de vergonya aliena que sentim quan repassem les llistes d’èxits musicals dels anys vuitanta. No direm noms per no ofendre ningú, però només cal fer una breu visita a llocs com aquest per a comprovar-ho. Però vet aquí que durant aquells anys no tot va ser mediocritat, màrqueting i integritat flàcida... Sort d’alguns jovencells australians i britànics d’entre els quals avui volem destacar uns tals Smiths.
I és que sense tenir en compte els Smiths no es pot entendre això que hom anomena música indie i que no sempre vol dir ei-mireu-que-alternatiu-que-sóc. En Morrissey i en Marr van influenciar centenars de grups que van provar de seguir l’estela d’una gent que, sobretot, sabia fer cançons. I l’estela arriba fins als nostres dies.
Els Northern Portrait són danesos. Només cal sentir-los uns segons per comprovar que més que d’osmosi estem parlant, quasi, de clonació. És legítima tanta proximitat a l’original? Honestament, si l’original són els Smiths, cap problema.

Les semblances són físiques, també:



dissabte, 22 de gener del 2011

Modianista (1)

No hi ha res més pesat i molestós que un convers i si no que l’hi preguntin al pobre Moisès ben Nahman de Girona (el cèlebre Nahmànides) que el 20 de juliol de 1263 va haver d’aguantar tot el dia les maldestres invectives d’un tal Pau Cristià, jueu convertit al cristianisme, en la famosa controvèrsia de Barcelona. Bé, doncs em confesso convers al modianisme de fa ben poc i, per tant, d’ara en davant, em dedicaré a fer-me tan odiós com podré, escampant la meva nova fe a tort i a dret. I mireu que m’hi havia resistit durant temps: amb els meus amiguets eslaus i Xècspir ja en tenia prou. A més, el personatge en qüestió havia guanyat massa premis com per seduir un esperit tan escèptic i selectiu com el meu. Doncs bé, ho admeto: anava errat. M’ha caigut la bena dels ulls. En dues setmanes m’he empassat Dans le café de la jeunesse perdue, Rue des Boutiques Obscures i Dora Bruder i proclamo als quatre vents que Patrick Modiano és un escriptor excepcional. Tanmateix, no patiu: com que sóc un convers respectuós i prudent, de moment ho deixaré aquí. M’espera La place de l’etoile.

dimecres, 19 de gener del 2011

Aprendre

Una de les consignes més repetides a l’ensenyament nostrat és «aprendre a aprendre». Es tracta d’una expressió que tot mestre progressista ha d’emprar tan sovint com pugui no fos cas que se’l pogués acusar de retrògrad o, Déu no ho vulgui, d’obstacle alhora de satisfer les necessitats de l’estudiant del segle XXI, que, com tothom sap, no passen per la memorització de cap mena de concepte, sinó que tenen a veure amb allò de «transmetre les estratègies necessàries per adaptar-se a una societat constantment canviant» i que, en el fons, vol dir «nens, premeu botonets i piqueu tecles; oi que és divertit?».
I «aprendre per aprendre»? Massa poc productiu. Però a mi em sembla que algú es va confondre de preposició.

dijous, 13 de gener del 2011

Traducere

L’onze de maig de 1958, Paul Celan va començar a traduir Óssip Mandelstam. En una setmana ja havia enllestit catorze poemes. Ell mateix ens ho explica: «La carta de dins de l’ampolla anava adreçada a qui la trobés. Jo la vaig trobar. Això vol dir, doncs, que anava secretament dirigida a mi.» Durant dos anys, el poeta de Czernowitz es va fondre del tot en la figura de Mandelstam i, de fet, es va dedicar molt més a la tasca de traduir-lo que a la seva pròpia obra.
Celan no va traduir Mandelstam per diners. El va traduir perquè es llegia en els versos del poeta rus; perquè, mentre provava de vessar significats a l’alemany, ell era Mandelstam. I és que traduir implica provar d’oblidar-se d’un mateix i abocar-se en el sentit de l’altre. De fet, implica provar de ser l’altre per entendre’l més bé. Traduir és interpretar l’altre fent-nos altre amb l’única eina que ens permet una cosa així: el llenguatge.
Traduir és obrir les finestres de bat a bat i ventilar casa nostra. I casa nostra és la nostra llengua. I la nostra llengua som nosaltres.

dilluns, 10 de gener del 2011

Nemesis

Bucky Cantor té vint-i-tres anys. És fort, disciplinat, humil i seriós. Bucky Cantor és professor d’educació física, una persona exemplar i l’ídol de desenes de nens. El noi només té un problema: a causa de la seva extrema miopia no és a Europa amb els seus companys. Som a l’estiu de l’any 1944 i els seus companys en lloc de lluir-se jugant a beisbol envoltats de nens bocabadats, lluiten per fer fora els nazis de França. Ben aviat, però, Cantor haurà de lluitar en una altra guerra: a Newark es declara una epidèmia de poliomielitis que afecta alguns dels adolescents que tant l’admiren. Nemesis és una novel·la sobre la mort, la por, la responsabilitat i sobre com n’és de fàcil equivocar-se. També és una novel·la sobre moltes altres coses però no aixafarem la guitarra (no ens ve de gust fer servir la paraula spoiler) a més d’un rothià empredreït que té l’amabilitat de passar per aquí de tant en tant.
Philip Roth té setanta-set anys i d’entre les més de trenta novel·les que ha escrit, n’hi ha ben bé mitja dotzena que fan que se’l pugui considerar un dels millors escriptors dels darrers cinquanta anys. Quan no treballa, Roth diu que se sent buit, potser és per això que darrerament ens té acostumats a treure un llibre cada tardor. Llàstima que falti tant per a la propera tardor, doncs.

dimecres, 5 de gener del 2011

Estretors nostrades

N’hi ha que s’encaparren a fer-nos creure que aquest és un país petit. I no és veritat. Per tant, és mentida. I les mentides es diuen per ignorància o per mala fe. Suïssa és un país petit; Liechtenstein ho és més. Israel és un país petit; Gàmbia i Malta ho són més. Al món es parla més català que danès, lituà o noruec, i no és per estar-ne orgullós, és que és així.
El que sí que és petita és la mentalitat dels qui prediquen, a tort i a dret, la suposada debilitat que implica la nostra suposada petitesa. És una mentalitat de rebotiga reclosida, d’Estevet acomplexat. Uns Estevets, però, que s’omplen les butxaques a costa de justificar que, com a petitons que som, ens cal formar part d’un todo o un tout que ens ajudarà a ser més grans.
Des de Mallorca, Oliva trencada amb una cançó preciosa i un teclista ben curiós.


diumenge, 2 de gener del 2011

El leviatan

Nissen Piczenik és un comerciant de coralls de la ciutat de Progrody. Està enamorat de la seva feina. Coneix totes les varietats de coralls que hi ha al món i sap que, a banda, de la seva bellesa, tenen propietats màgiques, la primera i més evident de les quals és que les pageses de la zona se senten més atractives quan pengen alguna d’aquestes branquetes marines al voltant del seus colls. És per això que, a casa seva, s’està tota la nit polint peces de corall. El negoci rutlla, ell fa el que li agrada i a Progrody i als seus voltants tothom el coneix i el respecta. Es pot demanar res més?
Doncs es veu que sí. El nostre amic artesà no està del tot satisfet. Hi ha una cosa que no el deixa viure del tot en pau. Resulta que mai no ha vist el mar i, no sap ben bé perquè, està convençut que si el veiés les coses encara li anirien més bé. I arriba un dia en què aconsegueix de veure l’oceà; aquell lloc on, gràcies al Leviatan, creixen aquests animals multiformes i vermells que, segons l’opinió d’en Piczenik, fingeixen ser arbres i plantes per evitar l’atac dels taurons. Però quan torna al seu poble, vés a saber perquè, arriba la temptació: i si barregéssim coralls autèntics amb coralls falsos? Oi que el negoci rutllaria encara més bé?
El leviatan és un breu relat (52 pàgines en l’edició espanyola de Siruela) en el qual Joseph Roth ens avisa dels mals que esperen als qui traeixen els seus somnis. Per tant no demanaré cap subvenció per publicar El funàmbul.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA