Convindreu amb mi (espero) que apropiar-se les coses és molt lleig, especialment quan no són teves. Hi ha apropiacions grolleres (béns, països...) i d’altres de més subtils. Imaginem-nos que professo una ideologia en concret, per exemple. Doncs m’apropio qualsevol autor que sembli que d’alguna manera digui el que jo vull que digui i que lligui amb el que jo vull que lligui. I això es fa obviant ambigüitats, contradiccions i el que sigui. Cal tenir en compte, a més a més, que apropiar-se és reduir. Com que aquí no gosem apropiar-nos res (i menys paraules que respectem tant com, ben sovint, no comprenem), optarem pel millor en aquests casos: citar. (Som conscients que citar conté un component d’apropiació, però farem veure que no ens n’hem adonat.) Citarem, doncs, Walter Benjamin.
«Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta del paradís que se li enxarxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés.»