Quan algú diu o escriu alguna cosa per
provocar, hi ha dues maneres de respondre: la primera és no fer cap mena de
cas, amb la qual cosa el provocador pot deixar-ho córrer, empescar-se’n una de
més grossa, o buscar una altre receptor menys passiu; la segona és contestar. En
aquest darrer cas, el provocador haurà aconseguit el seu objectiu, que és cridar
l’atenció. Què cal fer, doncs, quan algú escriu: «L’Holocaust fou, en certa
manera, un homenatge als jueus; se’ls va reconèixer com a poble escollit», «La
tortura és un dels modes possibles de les relacions humanes. A més, és un mode
reeixit, ja que normalment assoleix l’objectiu», «Penedir-se és trair les
pròpies accions», «La resposta masculina al fet “dona” és l’erecció», entre
d’altres aforismes de to semblantment lamentable? Arnau Pons ho té clar i per
això ha coordinat Escriure després.
Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor).
Situem-nos (resumeixo molt): l’any 2006,
Editorial Fonoll publica Viure mata,
d’Abel Cutillas. El llibre conté una sèrie de sentències que, disfressades de
nihilistes, manifesten postures homòfobes, masclistes i antijueves. A les
pàgines de l’Avui, Arnau Pons i Idith
Zertal critiquen negativament el llibre de Cutillas (Agustí Colomines l'havia trobat molt interessant); Cutillas escriu una defensa pròpia lamentable; La
Vanguardia publica un article magnífic de Xavier Antich, i poca cosa més
perquè els mitjans decideixen que ja n’hi ha prou. Escriure després inclou els articles que van aparèixer a l’Avui i La Vanguardia, seguits de textos inèdits d’autors de la vàlua
intel·lectual de Henri Meschonnic, Adrià Chavarria, Simona Škrabec, Jean
Bollack, i Emmanuel Faye, entre d’altres.
Cutillas i qui sigui té el dret de
malinterpretar Benjamin, Blanchot i Adorno, copiar Nietzsche i Bauman, i seguir
Heidegger i Bauçà, però és bo que sàpiga que no tothom li riurà les gràcies. En
nom de la suposada llibertat artística hi ha qui busca notorietat traspassant
línies que ells creuen roges i que tan sols marquen límits de decència i respecte.
Relativisme absolut, en diuen.