dissabte, 26 de maig del 2012

Badenheim 1939

La Gertie vol celebrar que fa quaranta anys. Ella i la Sally (que ja en té quaranta-dos) decoren la casa. La casa on han rebut ducs, comtes, industrials i d’altres homes il·lustres. El senyor Pappenheim és el primer en arribar a la festa d’aniversari. Porta bones notícies, diu. Es veu que les normes per l’emigració ja estan posades al tauló d’anuncis. La gent del Departament de Sanitat és molt eficaç. El trasllat a Polònia per cert, demà no ha de significar cap trauma. Li sabrà greu no poder organitzar més festivals de música, però sempre quedarà el record de tots aquests anys i, sobretot, estius exitosos al balneari. Els convidats arriben. Però alguna cosa no va com en altres ocasions. Els brindis són desesmats, el licor no alegra ningú, els llums ja no il·luminen com abans. «Adéu, noies, fins a les set en punt, al costat de les escales.» I allà seran tots, amb les maletes i els seus millors vestits. Preparats.
Badenheim 1939 és la novel·la més coneguda d’Aharon Appelfeld, escriptor en llengua hebrea nascut a Czernowitz l’any 1932.

dimecres, 23 de maig del 2012

Òpera

No tinc ni idea d’òpera. Però ni idea. El menyspreu que de jovenet sentia per aquests éssers humans sovint enormes capaços de bramar com ningú s’ha anat transformant amb els anys, i, actualment, encara que tampoc n’escolto gens sovint, he après a valorar-ne (superficialment) algunes peces i autors. Tot i així, continuo sense tenir-ne ni idea. És per això, segurament, que la peça i representació següents em semblen sublims quan, de fet, m’imagino que, a ulls d’un expert, el que acabo d’afirmar és com considerar Ob-la-di Ob-la-da i Yellow Submarine dels Beatles com el millor de la música pop. Ja em disculpareu, experts.

diumenge, 20 de maig del 2012

Intel·lectuals del crim

Dobrica Ćosić és un novel·lista serbi de 90 anys. Un intel·lectual, podríem dir-ne. L’any 2011, durant unes hores va córrer el rumor que havia guanyat el Premi Nobel de Literatura, però aquest guardó el va rebre, finalment, Tomas Tranströmer. L’Acadèmia Sueca difícilment hauria pogut caure més baix si la primera notícia hagués estat certa. Conegut com a «pare de la nació sèrbia», Ćosić va ser president de la República Federal de Iugoslàvia de 1992 a 1993 i va participar activament en la configuració de l’ideari nacionalcomunista que, partint d’un victimisme desaforat i de la manipulació històrica més esperpèntica, va bastir les bases de l’agressió sèrbia que provocaria la Guerra dels Balcans. «Els serbis són, als Balcans, un poble superior», és una de les perles d’un dels seus seguidors més fidels, un pertorbat de nom Radovan Karadžić. Per les seves paraules els coneixereu. «El serbi és el nou jueu», clamava Ćosić, tot incloent els serbis en la llarga llista de nacions que els faria il·lusió ser escollides com a poble més desafortunat de la història. 
La figura de Ćosić constrasta radicalment amb la de Danilo Kiš, un altre escriptor serbi, que als seus imprescindibles «Consells a un jove escriptor» comença dient: «Cultiva el dubte respecte a les ideologies regnants i als prínceps. Mantén-te allunyat dels prínceps. Vetlla per no contaminar el teu llenguatge amb la parla de les ideologies.»

Per acabar, dos llibres per conèixer un drama que no es va voler explicar (un més en aquesta Europa repugnant que encara avui no sap on va): Fantasmes balcànics (sens dubte, el millor que ha escrit el controvertit periodista nord-americà Robert D. Kaplan) i La victòria pòstuma de Hitler que inclou una sèrie d’articles molt interessants de gent com Alain Finkielkraut, Bogdan Bogdanovic o Pascal Bruckner. 

dimarts, 15 de maig del 2012

Suomi

No fer servir adjectius. Un propòsit complicat i, segurament, innecessari, encara que en alguns casos s’agrairia. Per exemple quan es parla de llengües. La incontinència humana per qualificar fa que, per a molta gent, hi hagi idiomes fàcils i difícils. Perillós, això d’afegir adjectius a les llengües, perquè comencem per fàcils i difícils i després en trobarem d’útils i d’inútils, de locals i d’internacionals, de modernes i d’antiquades, de suaus i d’aspres, d’importants i de prescindibles. I ja hi serem: la meva sí; la teva, no. I sabem on porta, això.
No sé finlandès. Si en volgués aprendre, tinc la sensació que em costaria. O potser no, vés a saber, però més que l’italià, segur. Però que la meva llengua sigui romànica i el finlandès no, no vol pas dir que el finlandès sigui difícil. És fàcil d’entendre, això. En tots els idiomes.


divendres, 11 de maig del 2012

El pescador de perles

Quan tenia quaranta anys, Walter Benjamin va acabar Berliner Kindheit um neunzehnhundert (Infantesa a Berlín cap al mil nou-cents). Són quaranta-un escrits breus, retalls impressionistes d’una sensibilitat i poder d’observació extraordinaris (publicats pòstumament gràcies a Theodor Adorno i Gershom Scholem). En aquest llibre, Benjamin recorda. Persones, situacions i objectes aparentment circumstancials o passatgers l’ajuden a fer-ho. Un pupitre, un carrer, un armari, un jardí, un rebost, un cosidor, un telèfon... Ressonen Bruno Schulz (el més gran mitificador de la infantesa que hàgim llegit), Kafka, i, sobretot, Marcel Proust, de qui el mateix Benjamin va escriure un gran assaig. A Walter Benjamin (1892-1940), un llibret preciós que recull uns articles que Hannah Arendt va publicar l’any 1968 a The New Yorker, Benjamin hi és definit com a «un pescador de perles» que «pensava poèticament»: Infantesa a Berlín n’és un exemple magnífic.  
Dues editorials; dos llibres. Disseny i presentació impecables.

dilluns, 7 de maig del 2012

Renaixements

Que algú que va viure entre 1400 i 1600 no s’hauria considerat mai renaixentista és una evidència. Però cal recordar-ho, per si de cas. I és que la immensa majoria dels períodes en què dividim la història han estat batejats molt a posteriori. Per exemple, ja que parlem del Renaixement, va ser l’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) qui, l’any 1855, va emprar aquest terme per primer cop. I ho va fer perquè va analitzar les circumstàncies del seu temps i va voler veure en el passat un ideal que podia projectar en el present. No cal dir que per Michelet el Renaixement fou un invent francès, és clar. El trist costum de fer passar la nostra visió del món per davant de l’objecte d’estudi és tan antic com desaconsellable.
Bé, i ara a què ve parlar de tot això? Dues lectures: Adéu a la universitat de Jordi Llovet i The Renaissance Bazaar. From the Silk Road to Michelangelo de Jerry Brotton (traduït a l’espanyol). Molt recomanables, és clar. La primera és una apologia apassionada i apassionant sobre la vigència (avui més que mai) del projecte humanístic i la segona trenca alguns tòpics sobre l’exclusivitat europea d’això que ens hem posat d’acord en anomenar Renaixement.

dimecres, 2 de maig del 2012

Aquests russos...

Segons Joseph Brodsky (1940-1996) el problema de la literatura russa del segle XX és haver triat Tolstoi en lloc de Dostoievski. Per què? Doncs perquè Tolstoi predicava el retorn a un cristianisme primitiu en què la senzillesa i el treball físic havien de salvar l’home de tots els mals, i això va atraure moltíssims artistes russos joves que van creure que la literatura havia d’encaminar-se, exclusivament, a assolir aquest objectiu ètic. I quan la literatura es posa al servei de les idees acaba autolimitant-se.
Un dels escriptors que, després de molts anys venerant les paraules del comte, es va acabar allunyant, afortunadament per nosaltres, els seus lectors, de la influència enorme de l’autor de Guerra i pau va ser Anton Txèkhov. I és que Txèkhov sabia què era ser pobre i Tolstoi, no. I resulta que, com que l’havia tastat a bastament, no trobava cap mena de salvació en el treball físic.
S’aprèn molt llegint Joseph Brodsky.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA