divendres, 31 d’agost del 2012

Somiar truites, perdius i pardals (I)

Començo a creure que veuré abans la independència del meu país que la traducció d’algunes obres que necessitem (el plural és per col·lectivitzar el dramatisme de la urgència) trobar en català. Però cap problema: quan tingui una editorial, les reuniré totes en una col·lecció que es dirà Obres mestres que, vés a saber perquè, gent molt més capaç i amb més diners que jo mai no havia cregut oportú publicar en la nostra llengua. No patiu, que hi haurà versió en rústica i en tapa dura. Pel que fa a la tipografia crec que ens inclinarem per Dante. Primers volums:
 
1) Vospominaniya, de Nadezhda Mandelstam. Les memòries de la viuda d’Óssip Mandelstam. Imprescindible. El manuscrit no tenia títol i la traducció anglesa es va publicar en dos volums: Hope Against Hope i Hope Abandoned. Es veu que nadezhda significa esperança en rus; un joc de paraules intraduïble, crec. El pròleg haurà de ser, ineludiblement, l’article de Joseph Brodsky «Nadezhda Mandelstam (1899-1980). An Obituary», escrit el 1981, que tampoc no ha estat mai traduït al català.
 
 2) Život s hvězdou, de Jiří Weil. Philip Roth —que com que és un gran escriptor ha llegit molt— al prefaci de la traducció a l’anglès d’aquesta breu novel·la diu que no coneix cap llibre com aquest. És molt probable. L’argument és senzill: els nazis han ocupat Praga i Josef Roubick s’aferra als detalls més petits per tal d’intentar sobreviure. No és un llibre alegre. D’humor en trobarem més a Na Střeše je Mendelssohn, del mateix autor txec, que també publicarem, és clar. 
 
3) Joseph Roths Flucht und Ende. Erinnerungen, de Soma Morgenstern, amic íntim de Joseph Roth. Ara el que no coneix cap llibre com aquest sóc jo. És el contrapunt irònic i commovedor del magnífic El món d’ahir de Stephan Zweig. Si hagués de marxar corrents de casa i no pogués tornar-hi mai més, me n’emportaria la Bíblia, El Rei Lear i aquest llibre de Morgenstern. De fet, ara mateix els posaré tots tres junts per si de cas.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Instruments

Llevat que et diguis Marcel Proust i descriguis la Sonata de Vinteuil, per parlar de música ens hem de conformar amb l’ús de metàfores, abstraccions, analogies, símils i sinestèsies. Referir-nos-hi sense que les sensacions del qui l’escolta intervinguin és tan difícil que més val admetre des d’un bon principi que tot el que en podem dir parteix de la subjectivitat més absoluta. Com escriu George Steiner a Errata, la música és la prova que les teories mai s’acostaran a la realitat de manera exhaustiva. Impressionisme. I no podem aspirar a res més? Potser no. Però tal vegada seria interessant de revisar l’habitual divisió d’instruments musicals entre tristos i alegres. Hi ha tantes mostres que contradiuen aquesta adjectivació que estranya que encara l’emprem. Dins del sector instruments tristos, generalment s’hi inclou el violí, per exemple. Això és que mai no s’ha escoltat un jig irlandès. Hi ha melodies tristes i melodies alegres, la resta depèn de la gràcia de l’instrumentista i prou. Potser és per això que un instrument es diu instrument.
I ara una cançó trista i sense violí.
 

dimecres, 22 d’agost del 2012

El caos d’Europa

Per tal de no decebre les expectatives políticosocioeconòmiques que el títol d’aquesta entrada pugui generar, ho aclarirem d’inici: no; no és això.
El caos d’Europa és un llibre —pel que sembla, més aviat avorridot— del qual algú —no direm qui— inexplicablement roba uns quants exemplars. «Inexplicablement» fins que qui ho ha d’explicar tot —l’Ellery Queen— reuneix tots els personatges que han aparegut en les 18 pàgines precedents i exposa, als confosos lectors, sobretot, la resolució del cas. Nova York, col·leccionistes, robatoris, llibreters, batusses, la desaparició d’un segell que val 30.000 dòlars, personatges amb noms tan magnífics com Friedrich Ulm, William Plank, Chester Singerman, Mr. Hazlitt i Janet Meakins, estil senzill i directe, i desentortolligament final satisfactori. La història es diu «The Adventure of the One-Penny Black» i compleix amb tots els requisits d’un gènere que es va inventar Edgar Allan Poe l’any 1841 amb «Els crims de la Rue Morgue»: hi trobem el que hi hem de trobar.
Ellery Queen va aparèixer el 1929, el van crear els cosins Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971), (Daniel Nathan i Manfred Lepofsky).

dijous, 16 d’agost del 2012

L’informe de Brodie

Com que Borges té fama de ser un autor complicat (certament no és Ken Follett), hi ha qui recomana als qui tenen la sort de no haver-ne llegit mai res («sort» perquè, com diu Martí de Riquer sobre els qui encara no han obert mai El Quixot, així el poden gaudir per primer cop) començar per El informe de Brodie (1970) i no pas per Ficciones o El Aleph. Nosaltres recomanem llegir qualsevol cosa d'aquest autor argentí i en l'ordre que sigui.
El informe de Brodie no ens apartem de l’univers típic borgesià: la memòria (per tant, l’oblit), el dubte, el somni, el destí, el temps, però aquest cop tot cobert per molta sang (en vessa tanta o més que a Macbeth, per exemple, i val a dir que amb menys escrúpols, també).
A l’imprescindible pròleg que precedeix els onze magnífics contes que conté aquest breu llibre, Borges cita alguns contes de Kipling com a font d’inspiració. Com sempre que l’autor argentí es refereix a les seves influències, ens fa la sensació que a la immensa majoria les va superar a bastament.

dimecres, 8 d’agost del 2012

El somni impossible de María Negroni

María Negroni té seixanta-un anys i ho ha llegit tot, cosa que ja sabíem gràcies als seus assajos, poemes i proses diverses. L’any 2011, l’excel·lent editorial argentina Caja Negra Editora li va publicar Pequeño mundo ilustrado que és una declaració d’amor a la impossibilitat, a la bogeria, al deliri, a la poesia. Aquest llibre és un petit regal format per somnis, inventaris, teatres de titelles, col·leccions, llanternes màgiques, joguines, regnes ínfims, autòmats, catàlegs, obsessions, xarlatans, taxidermistes, jardins, cofres, nines, biblioteques... i , és clar, Lewis Carroll, Poe, Wilde, Borges, Cortázar, Benjamin, Goethe, Jules Verne, Schulz, Bioy Casares... Col·leccionar, catalogar, arxivar, memoritzar, escriure; tot com a intent per enfrontar-se al temps i per, encara que sembli tot el contrari, fer preguntes cada cop més interessants en lloc de donar respostes.
En un dels setanta-nou engranatges que mouen aquesta meravellosa, a moments inquietant, capseta de música, Negroni cita Giambattista Vico (1668-1744) que va descriure la poesia com a llenguatge d’infantesa. L'escriptora de Rosario precisa que cal tota una vida per arribar-hi, a aquest llenguatge. Nosaltres afegirem que ella en domina el vocabulari, la gramàtica i la sintaxi com ben pocs.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA