dijous, 27 de setembre del 2012

Pop barroc

A mitjan anys seixanta, al món civilitzat, van sorgir una sèrie de grups i d’artistes que feien el que els venia de gust, i algú va tenir la idea de definir aquest gust com a pop barroc. El pop barroc, doncs, és un subgènere que inclou una sèrie de músics molt diversos però que tenen en comú el seu amor ―sovint, obsessió― pel detall, la pulcritud i la producció acurada. Estridències no, si us plau. Clavicèmbals, violins, trombons, campanetes, oboès, clarinets, cotó fluix, flautes travesseres i trompetes que bressolin melodies senzilles, directes i, és clar, accessibles. Molts cors, segones veus, terceres i quartes, si voleu. Música que posa content. I va tenir èxit, tot plegat? Doncs, en general, no gaire. Noms, va: The Left Banke i The Honeybus (si no començo amb aquests dos, implosiono), The Zombies, alguns discos dels Beach Boys, els primers Bee Gees, The Merry-Go-Round, Sagittarius, Van Dyke Paris. Me’n deixo.
I ara unes quantes dades imprescindibles sobre els millors i un parell de cançons immenses:

The Left Banke. Malenconiosos. De Nova York, van tenir èxit amb un parell singles i poca cosa més. Es barallaven molt, es veu. Liderats per Michael Brown, definit per alguns ―potser exageradament― com a una barreja de Johann Sebastian Bach i Brian Wilson, van ser capaços de conjuntar les influències clàssiques amb el pop psicodèlic com ningú.

Pete Dello, Ray Cane i Colin Hare eren les veus (i quines veus!) dels londinencs Honeybus. Els dos primers n’eren, també, els compositors. Ningú no hauria notat la diferència si s’haguessin dit Lennon i McCartney. Van tenir un èxit i poca cosa més. De problemes interns, tots els que vulgueu i més. De melodies memorables i alegres, també.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Dissonàncies estivals

Semblava que no pogués ser. Entremig del brogit incessant —ni la suposada buidor estiuenca és capaç de silenciar-lo— que regna sempre al poble on visc i camino (la contaminació de totxana, ciment i percentatges ha fet creure que és una ciutat, però una ciutat és una altra cosa), vaig sentir una música angelical, esmorteïda, familiar i arraconada: en un balcó minúscul, un home ni gran ni jove seia en una cadira; al seu davant, una tauleta i, sobre la tauleta, una màquina d’escriure. Per sort, la feina l’abstreia tant que no es va fixar en mi que, al mig del carrer, me’l mirava somrient, com un babau.
Des d’aquell dia, cada vegada que passo pel mateix lloc aixeco el cap, però res: ni home ni màquina. Tanmateix, mentre continuï havent-hi intèrprets de sonates tan aparentment dissonants, i facin servir aparells tan poc moderns, les coses no acabaran mai d’anar tan malament com ens volen fer creure.
 
Segur que Schönberg també escrivia a màquina

dissabte, 15 de setembre del 2012

Somiar truites, perdius i pardals (II)

4) Lauta i ožiljci, de Danilo Kiš. D’en Kiš se n’haurien de traduir fins i tot les llibretes escolars, però ens conformarem amb aquest llibre que conté set relats pòstums. Mareja saber que en altres llengües romàniques podem trobar traduïda, des de fa temps, gran part de l’obra d’aquest meravellós escriptor serbi.
5) Berliner Kindheit um neunzehnhundert, de Walter Benjamin. D’en Benjamin, en català, hi ha cinc obres traduïdes: dues estan descatalogades i, de les restants, dues més no eren gaire arriscades de publicar (tot i el ressò limitat de la figura d’aquest pensador al nostre país, citat sovint però poc llegit), i l’altra és un recull molt encertat d’alguns assajos literaris. Aquest llibre, juntament amb alguns fragments de Einbahnstraße, mostra un Benjamin en el cim de la seva prosa poètica.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Descobriments mutus

«Què és això, papa?» Ho sàpiga o no ho sàpiga, ho pregunta, un cop i un altre. La gràcia viu en la seguretat de la resposta, en repetir-la i en tornar a preguntar. Sempre hi ha una resposta perquè tot és alguna cosa. I que tot tingui un nom és embriagador. Tanta insistència s’explica, també, pel miracle fonètic de fer existir coses després de pronunciar-les. Resoldre aquest dubtes constants que, de vegades, juguem a fer veure que són autèntics és tan fascinant com creixent és l’angoixa del pare, que sap que s’acosta el moment en què la resposta, si n’hi ha, no serà satisfactòria. La realitat s’imposarà. De despertar d’aquest somni meravellós, se'n diu créixer; d’acceptar els límits (començant pels que comporta el coneixement d'això que en diem jo), madurar. Ni una cosa ni l’altra són agradables.
 

dimecres, 5 de setembre del 2012

Llistes i egos

L’acumulació es veu que comporta, molt sovint, registre. Ningú no creuria necessari fer cap llista de la seva biblioteca si aquesta contingués únicament un llibre. Ara, si se’n tenen, per exemple, alguns centenars, sembla com si calgués tenir constància escrita de cada habitant de lleixa. Aquestes llistes reflecteixen, entre d’altres coses, una part important d’ego, com qualsevol relació de béns.
Durant la seva extensa vida, l’erudit Gershom Scholem (1897-1982) va reunir més de trenta mil llibres, molts d’ells d’enorme valor no tan sols econòmic, com és lògic. De jove, però, va tenir una idea: escriure un catàleg negatiu que consistís en els llibres que no tenia. No se sap quant de temps va estar afegint títols a aquesta eternitat, però la idea és tan forassenyada com estimulant. El mateix Scholem se’n riu, de tot plegat, a Von Berlin nach Jerusalem, que he llegit en traducció anglesa.
Scholem ha protagonitzat el meu estiu lector. Primer va ser la correspondència que va mantenir amb Walter Benjamin des de 1933 fins a 1940, després la seva autobiografia, i finalment la relectura del llibre que va dedicar a la seva amistat amb Benjamin i que també es pot considerar una mena d’autobiografia indirecta. Una mica repetitiu tot plegat, però apassionant. De cara a la tardor em reservo el seu monumental Sabbatai Sevi. The Mystical Messiah. Són exactament mil pàgines, bastant denses, la lectura de les quals em fa l’efecte que hauré d’acompanyar amb llibres-distracció tipus Ellery Queen, que la meva concentració arriba fins on arriba.
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA