L’any 1986, algú va entrar en
un botiga d’antiquaris del carrer Dlázdéná ulice de Praga i va oferir 9 cartes,
22 targetes i 1 postal que l’antiquari va comprar ràpidament quan va comprovar
que aquella lletra era de qui semblava que era. Sí: Kafka. Les cartes cobreixen
el període entre 1922 i 1924 i van totes dirigides als seus pares. L'última
va ser enviada des del sanatori Dr. Hoffmann de Kierling, el 2 de juny de 1924
(Kafka va morir l’endemà). Acaba així (escriu Dora Diamant):
«Li prenc la carta de les mans.
Ha estat una gran gesta. Tan sols unes línies, que sembla que són molt
importants, i en què demana:» Darrere dels dos punts, el blanc del
paper. Res més.
De Kafka, aviat se’n publicarà
una col·lecció enorme de manuscrits inèdits que havien estat amagats durant
dècades. La Kafkologia continuarà creixent, amb tot el que això comporta d’enriquidor
i de grotesc. Em pregunto si és moral publicar cartes que mai no van ser
pensades per ser publicades. La mort d’un artista ha de comportar que perdi
intimitat?
Qui sí que ha donat permís per
la publicació de la seva correspondència amb la crítica literària Eva Haldimann
és Imre Kertész. Seixanta-dues cartes molt valuoses, sobretot si us
interessa l’obra d’aquest imprescindible escriptor hongarès.