dijous, 27 de desembre del 2012

Poesia en moviment

Abans que l’any 1920 el gran escriptor txec Karel Čapek (1890-1938) inventés el terme robot existien els autòmats. Un autòmat és una màquina que funciona sola i que mitjançant un cap i unes extremitats extretes de ninos i nines i peces de roba fetes a mida acaba tenint aparença humana. Es tracta d’uns artilugis que com les miniatures, els titelles, les nines, les ombres xineses i les joguines formen part de la necessitat ancestral que tenim de reproduir l’ésser humà a escala reduïda. Potser perquè ens fan fer preguntes, o potser perquè reflecteixen l’esforç que representa existir, o potser perquè ens fan reviure la felicitat fascinant de no saber res de quan érem petits. Gaston Bachelard (1884-1962), filòsof, poeta i físic, va escriure a Poétique de la rêverie que «un excès d'enfance est un germe de poème». Un autòmat és poesia en moviment.
Lluís Ribas Duran construeix autòmats. Ara. Al segle dels ipads, ebooks i botonets banals. Construeix emocions. Si us interessa, teniu l’oportunitat que ell mateix us ho expliqui al centre Arts Santa Mònica de Barcelona, dissabte 29 de desembre (de les 5 a les 7 de la tarda), dimecres 2 de gener i divendres 4 (d’11 del matí a 2 de la tarda). Avui, a un nen de quasi dos anys i mig i a un altre de quasi quaranta ens ha encantat.
 

diumenge, 23 de desembre del 2012

Teoria i realitat (complexa)

Una de les conseqüències dels lògics dubtes que van aparèixer a Occident després de l’horror de la Primera Guerra Mundial, va ser que els antics exploradors es van anar convertint en antropòlegs gràcies a la nova sensibilitat amb què es van dedicar a mirar els nadius d’altres zones del planeta. Franz Boas, Margaret Mead, Marcel Mauss i Bronislaw Malinowski són les figures més destacades d’aquest desig de cercar uns mínims que ajudessin a categoritzar l’ésser humà en el seu conjunt.
Després de la Segona Guerra Mundial, Claude Lévis-Strauss (1908-2009) va fer un pas més enllà per instaurar mètodes científics en l’estudi de l’home. A diferència dels seus predecessors, Lévi-Strauss va fer poc treball de camp i es va dedicar a l’aplicació de mètodes provinents de la lingüística estructuralista per intentar explicar el comportament humà a través d’oposicions binàries esquematitzades sovint mitjançant complexos diagrames. Era més important demostrar l’existència d’una estructura comuna que no pas la descripció d’una cultura en concret. L’intent de Lévi-Strauss s’ha d’entendre com una tendència general (l'apogeu de la qual es va produir durant els anys 50 i 60 del segle passat) a professar una confiança absoluta en la ciència, en aquest cas la ciència de l’home.
Tanmateix, com Plató, que tot i pretendre expulsar els poetes de l’Estat ideal, mai no va ser capaç d’evitar la càrrega poètica que travessa els seus propis textos, la fredor de Lévi-Strauss es va veure traïda per l’inevitable contingut humanista del seu material etnogràfic, cosa que queda especialment palesa en l'imprescindible i melancòlic Tristos Tròpics. Que la teoria s’acabi rendint a la realitat (complexa) sempre és alleugeridor.
 

divendres, 21 de desembre del 2012

Antics contra moderns 22

Segurament no cal recórrer als tòpics: l’olor del vinil, el soroll de l’agulla quan tocar el disc, el ritual d’empolsegar-se els dits cercant vés a saber quina meravella, la lletjor del cds... Som en l’era de les compressions digitals i dels fitxers i, per la gran majoria, tant els discs com els cds (i ja no cal dir les cassets) pertanyen al Plistocè. Que el vinil viu una mena de revival? El mercat hi ha tornat a veure una escletxa, res més. Que l’FNAC vengui discos és sospitós, es miri com es miri. Dediquem-nos, senzillament, a comparar imatges:
 
 

dissabte, 15 de desembre del 2012

Jazz manouche a la cantonada

En un poble en què les principals manifestacions culturals són l’exposició anual de bolets de Collserola i la festa de la rosa, un concert del Biel Ballester Trio és un esdeveniment d’una magnitud extraordinària, especialment per a djangologistes empedreïts com un servidor.
 

dissabte, 8 de desembre del 2012

La muntanya de la mort: Celan, Heidegger i Bollack

El 24 de juliol de 1967, Paul Celan va fer una lectura d’alguns poemes seus a l’Auditorium Maximum de la Universitat de Friburg. Entre les mil persones que van assistir a l’acte, assegut a les primeres fileres, hi havia Martin Heidegger. Aquell mateix dia, més tard, durant un passeig pel casc antic de la ciutat, el filòsof convida el poeta a una excursió per la Selva Negra i a una visita a la famosa cabana que té a Todtnauberg. Celan accepta i la trobada es produeix l’endemà. De què van parlar durant el passeig? Ningú no ho sap. Sí que se sap, però, què va escriure Celan al llibre de visites de la cabana: és quasi pastat al poema Todtnauberg que va compondre molt poc després.
D’aquesta trobada (o no-trobada) que ha esdevingut llegenda n’han dit la seva moltíssims estudiosos i pensadors: Levinas, Derrida, Gadamer... Tot cercant-ne el màxim nom de fonts, he llegit el que n’expliquen Víctor Farías a Heidegger y el nazismo, Steiner a La poesia del pensament i John Felstiner a Paul Celan. Poet, Survivor, Jew. Em faltava el punt de vista d’un dels pilars de l’hermenèutica moderna i exegeta dels textos celanians: Jean Bollack. Tot just ahir em vaig comprar el seu Poesía contra poesía (revisat per Arnau Pons), publicat per la magnífica editorial espanyola Trotta. Tot just aquest matí el meu pare em porta a casa un retall de la secció d’obituaris de La Vanguàrdia: Jean Bollack va morir dimarts passat.
 

dilluns, 3 de desembre del 2012

Cafès

L’any 2004, George Steiner va fer una conferència a la ciutat holandesa de Tilburg. La va titular La idea d’Europa. A banda d’exposar-hi una concepció d’aquest continent als antípodes de la realitat actual en què una munió de buròcrates sobrepagats onegen la bandera de les estrelletes mentre entonen l’himne de la Champions, Steiner sosté que l’essència d’Europa són els cafès. Des de Lisboa fins a Odessa. De Catalunya no en parla. A un servidor li faria il·lusió imaginar que els nostres ateneus fan el fet i així també ens podríem incloure en aquesta Europa —culta, popular, de poetes i flâneurs que conspiraven, discutien, bevien, tafanejaven i ideaven nous mons—, sobretot ara que alguns malden perquè la dels buròcrates ens faci una mica de cas.  
 
Bohumil Kubišta. Kavárna (Cafè), (1910)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA