Segurament no cal recórrer als
tòpics: l’olor del vinil, el soroll de l’agulla quan tocar el disc, el ritual
d’empolsegar-se els dits cercant vés a saber quina meravella, la lletjor del
cds... Som en l’era de les compressions digitals i dels fitxers i, per la gran
majoria, tant els discs com els cds (i ja no cal dir les cassets) pertanyen
al Plistocè. Que el vinil viu una mena de revival? El mercat hi ha tornat a
veure una escletxa, res més. Que l’FNAC vengui discos és sospitós, es miri com es miri.
Dediquem-nos, senzillament, a comparar imatges:
.jpg)
4 comentaris:
La massificació sempre és sospitosa...
inevitablement de la segona gairabé hi vec un fotograma d'"alta fidelidad", un petit refugi on hi poden passar històries entorn a la música.
Una bona tenda de discos, una bona llibreria, el negoci de venda, sí, però del tu a tu, això és el que a mi m'agrada, no la despersonalització de les grans superfícies.
Especialment quan és dirigida, directament o indirectament. Salutacions, Teresa.
No he vist aquesta pel·lícula, polaroid mental. Ara, tinc entès que tot passa en una botiga de discos, oi?
Això de la despersonalització de les grans superfícies s'està convertint en un tòpic, però no es pot negar, tens raó, Novesflors. Un pas més cap a la uniformització que redueix l'individu a mer consumidor.
Publica un comentari a l'entrada