dissabte, 21 de desembre del 2013

Formalisme rus

«Sempre començo a escriure els meus llibres a la primavera. Potser per a molta gent això [l'estació] és irrellevant, però no pas per a mi. Tanmateix, la primavera d’enguany sembla una mica impredictible; esculls un tema i el temps canvia contínuament. Neva, desglaça, la neu s’amuntega als pins... És impossible de saber si som a l’abril o al Nadal. Però la vida és meravellosa en el sentit que continua canviant, sempre és diferent.»
 
Segons el teòric de la literatura rus Victor Šklovskij (1893-1984), la literatura (i, per extensió, l’art en general) avança o s’encalla depenent de la ruptura o l’acomodament que produeixi respecte al que ja en coneixem. La idea és que, un cop convertida en automatisme (clixé), qualsevol pràctica artística perd la seva força, que només podrà recuperar per mitjà d’una desautomatització, és a dir, d’una fugida d’aquests models ja fixos. El receptor de l’obra en qüestió sabrà que es troba davant de quelcom especial quan noti un estranyament, una ruptura, una desfamiliarització, una singularització, renovació, resignificació i reintensificació del llenguatge respecte al que estava acostumat, sense que això impliqui que, per tal de construir quelcom perdurable des d’un punt de vista artístic, calgui passar forçosament per l'hermetisme.
Aquests postulats formen part de l’ideari dels formalistes russos, un grup d’intel·lectuals, molt propers a les avantguardes, que van reaccionar contra el biografisme i el positivisme que dominava els estudis literaris durant les primeres dècades del segle xx. El formalisme rus va conviure sense gaire problemes amb el poder soviètic fins que Trotski s’hi enfrontar directament cap a 1924-25. Des d’aquell moment, centrar-se en la forma més que no pas en el contingut d’una obra d’art et podia dur de cap al gulag.
Els múltiples assajos de Šklovskij sobre cinema i literatura, i els llibres de viatges que va escriure es mereixen que alguna editorial catalana hi pensi.
 

divendres, 13 de desembre del 2013

Reflexions berlineses

L’any 1997 l’editorial valenciana Tàndem Edicions va publicar un assaig i dues entrevistes en què el pensador Isaiah Berlin (1909-1997) reflexiona sobre el nacionalisme. Es tracta d’un volumet de tot just cent tretze pàgines titulat, convenientment, Nacionalisme en què aquest filòsof nascut a Riga i educat a Anglaterra sosté que aquesta ideologia, si més no a occident, és una invenció alemanya que parteix del desig de rescabalar-se del que és percebut com una ferida (històricament comprovable o no), per tant d’una injustícia. Berlin distingeix entre un nacionalisme no-agressiu (basat en la concepció herderiana d’autodeterminació cultural) i un d’agressiu, encara que el primer pot acabar esdevenint el segon. 
Em pregunto: quina és la ferida o la injustícia que propicia el naixement del nacionalisme espanyol (d’arrel fonamentalment castellana)? És una ferida de caire geogràfic? Pot ser que la planura faci somniar en la construcció d’imperis? Hem de recórrer a Taine o a Borges? Sincerament, no ho sé. Potser s’hauria de fer un simposi per a estudiar-ho.
 

divendres, 6 de desembre del 2013

Compendi de W. G. Sebald

L’escriptor alemany W. G. Sebald va morir el desembre del 2001 a causa d’un aneurisma que va patir mentre conduïa prop de Norwich. Tenia cinquanta-set anys i en feia tretze que publicava llibres. La narrativa de Sebald combina la ficció amb la no-ficció i inclou fotografies que sovint tenen una relació metafòrica amb els texts que acompanyen. Tot plegat representa un estudi pràctic sobre el pas del temps, el record, el desarrelament, i el paisatge urbà i rural com a font incessant de reflexió. Ressonen Borges, Joyce, Benjamin, Bernhard, Kafka, Proust, Stendhal...
De Sebald, ara n’estic llegint Campo Santo, un llibre pòstum que inclou narracions inspirades per un viatge a Còrsega i una sèrie d’articles molt interessants (els de Kafka i Jean Améry, sobretot). Ara: no em vull enganyar, només estic fent temps per tornar a llegir Austerlitz, la seva obra mestra, que em va estabornir no fa pas gaire. Si un llibre no et demana que el tornis a llegir és que no calia llegir-lo. Walter Benjamin va dir que totes les grans obres funden un nou gènere o en dissolen un de vell. Austerlitz és ben bé això. (De Sebald, en català, només podem llegir Els emigrats, també molt recomanable.) [M’acabo d’assabentar que d’Austerlitz també hi ha una traducció catalana, el que passa és que és molt difícil de trobar.]
Per acabar: si teniu quaranta-nou minuts, aquí trobareu una conferència de Sebald a l’institut 92Y de Nova York (en aquests casos jo aprofito per planxar, fer el sopar, o rentar plats, i vaig escoltant; d’algun lloc hem de treure el temps, oi?); si només teniu mitja hora, podeu mirar el documental magnífic que trobareu aquí sota sobre les diferents localitzacions que apareixen a Austerlitz. I, de regal, un blog extraordinari sobre Sebald i una entrevista radiofònica que va concedir vuit dies abans de morir.
 

dimarts, 26 de novembre del 2013

Tast funambulista

Des que m’hi vaig posar han passat 1.136 dies (i sobretot nits). Us estalviaré el relat de tots els contratemps, desencisos i maldecaps perquè ara no són importants. Ara el que compta és que el primer número de El funàmbul existeix. Igualment important és que contingui un monogràfic dedicat a Bruno Schulz. Quan el web de la revista estigui enllestit (gener del 2014, m’han promès) l’estrena es podrà considerar oficial. Aviat també obriré un nou blog dedicat exclusivament a l’univers funambulista.
No sé com acabarà tot plegat. Aquesta n’és la gràcia, suposo.
 

diumenge, 17 de novembre del 2013

Els treballs i els dies

                                    A Alexandre Navarro

Arrenglere paraules,
oripells de paper
agabellats de pressa.

Però el vent és més sec
i avança i crema
i s’ho emporta tot.

Enric Sòria (L’instant etern, 1999)

dissabte, 9 de novembre del 2013

Ruleta romanesa

«Rulestisul» («El ruletista») és un relat que l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu va incloure el 1993 a Nostalgia («Nostàlgia», sí). Es tracta d’una història narrada en un estil sec, concís i efectiu que, a banda de recordar El jugador de Dostoievski i Beichte Eines Mörders («Confessió d’un assassí») de Joseph Roth, és una reflexió sobre l’acte d’escriure i la societat de l’espectacle. L’argument de «El ruletista» se centra en l’apogeu i declivi d’un pobre desgraciat que té una qualitat diabòlicament sobrenatural: mai no guanya cap aposta o joc. Mai. Per això és l’home perfecte per dedicar-se a la ruleta russa: cada cop que prem el gallet està segur que morirà.
He llegit «El ruletista» en la bonica edició que en va fer l’editorial espanyola Impedimenta l’any 2010. A la solapa interior diu que Cărtărescu podria ser el primer escriptor romanès que obtingués el Premi Nobel de literatura. Esperem que sigui aviat i així potser en podrem llegir alguna cosa en català.
 

dilluns, 4 de novembre del 2013

Biblioteques

Observant les fotografies de biblioteques que trobo en un dels millors webs culturals que conec, no puc evitar d’associar aquestes imatges amb les de catedrals. «Catedrals del pensament», n’han dit de vegades d’algunes biblioteques. Pot ser. La biblioteca universal de Borges (si us plau, que ningú no la compari amb internet) hauria d’allotjar-se en un edifici etern d’aquesta mena. Si en el fons la literatura consisteix a crear mites (sovint sobre realitats que en el moment de passar al paper ja han desaparegut), el símil religiós s’entén més bé. I també s’entenen els intents d’alguns sectors nihilistes per destruir aquests santuaris, els religiosos i els laics.
 
Biblioteca George Peabody, a Baltimore

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Fum de fàbrica

L’any 1918 Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va publicar un recull d’articles en castellà (trenta-dos) que es va titular Humo de fàbrica. La immensa majoria d’aquests articles mostren un Salvat-Papasseit proper a l’anarquisme i al socialisme, i que es defineix com a espanyol. Posteriorment, el poeta, coincidint amb el canvi de llengua literària, va afegir la reivindicació identitària i la voluntat de llibertat per a Catalunya al discurs inicial encès i violent.
Però tornem a Humo de fàbrica. Conté un article («La risa del diputado») que és una crítica demolidora al sistema polític espanyol. El dels anys vint. El d’ara. El de sempre. Us en cito algunes frases (traduïdes):
«Estat d’opereta, aquest Estat espanyol; Estat de ficció i buit.»
«Del nostre Parlament només es podrà treure una conclusió: Espanya és la nació més feliç de la terra i la que viu millor. I ja sabeu que Espanya no és així. Diputat, a Espanya sempre ha estat sinònim de vil. Els governs d’Espanya gasten milions de pessetes en les eleccions. Els ministerials o peguen o subornen, els de l'esquerra menteixen, i roben i plomen, entre tots, a aquells que no peguen ni subornen, a aquells que no menteixen i deixen que els plomin entregant els seus vots.»
«[El Parlamentarisme] A Espanya és infàmia, covardia, lladronici obert, descarat, cobert amb la capa del riure.»
«Aquí el millor sistema és negar l’existència de problemes, i abandonar les Cambres la tarda que un torero llueix postures davant d’una massa cafre i sanguinària; entre la qual hi ha el millor de Madrid: el Senat, el Congrés, la família reial, totes les prostitutes de la cort.»
«—Veieu aquell home que riu? Doncs és un diputat; és un pocavergonya.»
 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Europa

Quan Karl-Markus Gauss vol escriure sobre Europa, no visita les oficines del Deutsche Bank, ni el Parlament europeu a Brussel·les, ni tan sols cap capital que competeixi per ser la botiga més gran del món. Gauss visita els sefardites de Sarajevo, la boscosa Gottschee eslovena, la població albanesa de Calàbria, el sòrabs d’Alemanya i els aromanesos de Macedònia. Ras i curt: Europeus en extinció.
L’Europa de Gauss és una Europa de presències fantasmals, de pobles mig abandonats, de nacions abocades a la desaparició. Tanmateix, és important remarcar que Gauss, malgrat la simpatia que sent per la majoria de persones amb qui es troba en aquest viatge, en cap moment no mostra la més mínima condescendència envers ningú. Tot i que desvela amb molta clarividència els motius —mai innocents— del deteriorament d’aquesta Europa invisible, també descriu sense embuts la reacció de vegades etnocentrista, folklòrica, lògicament defensiva, i curta de mires de molts d’aquests pobles en extinció. Reacció que mai no preocupa les grans nacions dominadores: els balls regionals no fan cap mena de por. Resumint: quan Europa oblida que la seva diversitat va molt més enllà de la que marquen les fronteres estatals, esdevé còmplice de la seva pròpia desaparició.
He descobert Gauss i aquest llibre gràcies al blog imprescindible de Xavier Farré.
 
Sarajevo

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Les finestres

Aquell qui mira des de fora per una finestra oberta no veu mai tantes coses com qui mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada per una espelma. El que podem veure a la llum del sol sempre és menys interessant que el que passa darrere d’un vidre.
En aquest forat negre o lluminós la vida viu, somnia, pateix.
Més enllà de les ones de teulades, albiro una dona madura, arrugada ja, pobra, sempre inclinada sobre alguna cosa, i que no surt mai. Amb la seva cara, amb la seva roba, amb els seus gestos, amb molt poca cosa, he refet la història d’aquesta dona, o més aviat la seva llegenda, que de vegades m’explico a mi mateix plorant.
Si es tractés d’un home vell i pobre, també hauria refet la seva història amb la mateixa facilitat.
I me’n vaig al llit, orgullós d’haver viscut i patit fora de mi.
Potser em direu: «Estàs segur que aquesta llegenda és la veritable?» Quina importància té la realitat situada fora de mi, si m’ha ajudat a viure, a sentir que sóc i què sóc?

Charles Baudelaire. Le Spleen de Paris, 1869.
(Traduït i traït per un servidor.)


dimarts, 1 d’octubre del 2013

Prodigis vienesos

L’home ha citat el misteriós «Loris» al Cafè Griensteidl. Es mor de ganes de saber qui hi deu haver darrere d’aquest pseudònim que signa l’article extraordinari que va rebre fa uns dies. Ha de ser per força algú —madur i silenciós— que ha cultivat l'essència més sublim del llenguatge d’una manera gairebé màgica. Ha de ser un savi reclòs que, per algun motiu ocult, finalment ha decidit de fer-se veure.
De sobte, un barbamec esprimatxat i amb pantalons curts s’acosta a la seva taula, fa una reverència i diu amb una veu aguda: «Hofmannsthal. Jo sóc en Loris.» L’home no s'ho pot creure. És possible que aquest estudiant de batxiller sigui un nou Keats?, un nou Rimbaud? Com pot algú que no ha viscut expressar una visió tan profunda de la vida? L’home —Hermann Bahr— encara se’n feia creus dècades després. Malauradament, però previsiblement, el geni de d’Hugo von Hofmannsthal es va estabilitzar. En català, podem llegir-ne Carta a Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, un escrit magnífic de quan aquest autor vienès tenia vint-i-vuit anys.
Stephan Zweig ho recull tot plegat a El món d’ahir. Memòries d’un europeu.
Em repeteixo.
 
Reinhold Völkel, Café Griensteidl (1896)

diumenge, 22 de setembre del 2013

Els dibuixos de Kafka i Nabokov

Abans de fer-se famós amb Lolita, Vladimir Nabokov va estar gairebé vint anys fent classe de literatura a les universitats de Wellesley i Cornell. Algunes de les lliçons que hi va impartir han estat publicades. Es tracta de classes magistrals sobre literatura russa i europea. D’entre les obres que va analitzar, hi ha La metamorfosi de Franz Kafka (no sabem si el fet que Nabokov fos entomòleg hi va tenir gaire a veure). Els apunts que va fer servir per preparar aquestes sessions inclouen una sèrie de dibuixos molt interessants: en un s’hi veu la reproducció de l’insecte monstruós en què es converteix Gregor un bon matí i en l’altre, un plànol del pis de la família Samsa. 
De fet, Kafka dibuixava sovint, també (més enllà dels projectes que havia de fer a la feina). Hi ha un element d’un altre relat seu que de sempre s’ha prestat a la reproducció: es tracta de la màquina de A la colònia penitenciària, aquell instrument de càstig que grava a la pell del condemnat la falta que ha comès. Al web de Taller estampa trobareu un nou intent de visualitzar un dels relats més corprenedors del segle xx.

Nabokov dibuixant i corregint

diumenge, 8 de setembre del 2013

Damien Jurado a l’Altaveu

Ahir Damien Jurado va tocar a Sant Boi. Va presentar el seu proper disc (que sortirà el gener de l’any que ve) i hi va afegir algunes cançons de la seva discografia. En general, m’estimo més quan surt a l’escenari sol (com ahir) que quan l’hi acompanyen altres músics. Jurado toca cançons senzilles d’una manera tan intensa que és capaç d’encisar el públic durant l’estona que calgui, i ahir ho va tornar a fer.
Per cert, la telonera va ser Núria Graham, un noia vigatana de disset anys amb una veu preciosa i unes cançons que molts veterans no serien capaços de compondre ni en cent anys de vida. La senyoreta Graham es va quedar a veure el concert de Jurado, perquè en tenia moltes ganes, va dir. Amb referents com ell, serà difícil que mai espatlli el que sembla que pot ser una carrera brillant.
 

dijous, 5 de setembre del 2013

The Magyar Canon (III)

No fa pas gaire comentàvem que el relat testimonial de l’horror es manifesta generalment per mitjà dels gèneres de l’autobiografia i de la ficció. En aquest sentit, sembla que l’expressió versificada ocupa un lloc secundari (especialment pel que fa al nombre, no pas a la qualitat). Tanmateix, les excepcions són tan remarcables que convé recordar-les i, sobretot, llegir-les. El poeta hongarès Miklós Radnóti (1909-1944) n’és una, i de molt important.
Quan el van matar, Miklós Radnóti duia a sobre una llibreta amb una sèrie de poemes que constitueixen un dels pocs testimonis directes en forma versificada que s’han trobat de la Xoà (un altre dia parlarem de Katzenelson). Un dels màxims difusors de l’obra de Radnóti en el món anglosaxó és Thomas Ország-Land. Ország-Land va néixer a Budapest el 1938, va sobreviure l’ocupació nazi, i l’any 1956 va participar en la revolta hongaresa contra la dominació soviètica. És poeta i traductor, i ha escrit articles i ressenyes per The Times Literay Suplement i The New York Times, entre d’altres.
En aquesta entrevista, Ország-Land respon les meves preguntes sobre Radnóti i altres temes. La traducció al català apareixerà, quan pugui ser, en un dels primers números de El funàmbul, que, per cert, veurà la llum abans no s’acabi aquest any.
 
Miklós Radnóti

divendres, 30 d’agost del 2013

I have a dream

Enmig del prozess en què sembla que estem immersos m'agradaria —em temo que no podrà ser— que algú m'assegurés que un cop hàgim fet el cim no tornaré a sentir mai més mots i expressions com transversalitat, xoc de trens, punt d'inflexió o salt qualitatiu. Espero que mai més res no tindrà cap recorregut. I potser la gent ja no estarà instal·lada enlloc. No hi haurà més marcs d'actuació, i ningú no posarà l'accent en res que no sigui un mot (si és que n'ha de dur, és clar). Les agendes deixaran de tenir un significat metafòric i tornaran a ser unes llibretetes. No hi haurà ni eixos ni regles del joc ni fulls de ruta. Els escenaris i els actors els trobarem als teatres i prou. Per dialogar no caldran ni vies ni ponts. Ningú no es dotarà de res, ni tan sols d'estructures. I els de dalt potser em prendran per adult, finalment. Seria un gest
De moment confiarem en Little Milton; ell ho té clar.  


dimarts, 20 d’agost del 2013

Somiar truites, perdius i pardals (III)

6) Der siebente Brunnen («El setè pou») de Fred Wander (1917-2006). Un exemple modèlic de com la ficció és el millor mitjà per apropar-se a la misèria humana més absoluta (en parlàvem fa poc). En general recorda Si això és un home de Primo Levi. L'estructura és una mica menys clara i Wander és més poètic. 

7) A Friend of Kafka and Other Stories d'Isaac Bashevis Singer. Fa vint any que ningú no publica res d'Isaac Bashevis Singer en català. De fet, no cal trobar cap traductor d'ídix perquè Singer mateix, amb l'ajut d'Elizabeth Shub, va traduir aquest recull magnífic a l'anglès. 

8) Ma vie de Marc Chagall. És urgent. Més que res perquè fa vuitanta-dos anys que va ser escrit. Potser algú n'espera el centenari. Chagall escriu com pinta. 

9) Povídky malostranské («Contes de Malá Strana») de Jan Neruda (1834-1891). Es diu que un poeta xilè de nom Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto va passar a fer-se dir Pablo Neruda després de llegir un dels relats d'aquest gran escriptor txec (el degà dels gran narradors d'aquell país). En literatura, costumista sovint és una qualificació pejorativa. No sé per què.


dijous, 15 d’agost del 2013

L'homme qui marxe... a can Safra

El 3 de febrer del 2010, la senyora Lily Safra va pagar una mica més de setanta-quatre milions d'euros per l'escultura L'homme qui marche, d'Alberto Giacometti (1901-1966). Es veu que la venda va ser molt emocionant, i que a Sotheby's tothom va estar molt atent als vuit minuts frenètics durant els quals deu possibles compradors van licitar per aquesta escultura de bronze que, anteriorment, havia pertangut al grup bancari alemany Commerzbank (tot sigui dit de passada, una institució que entre 1933 i 1945 no es va empobrir gens). L'homme qui marxe fa 1,83 metres d'alçada, és una peça numerada i és, de moment, l'escultura més cara de la història. 
Setanta-quatre milions d'euros són prou diners com per llevar l'aura a qualsevol obra d'art, sigui reproduïble o no. No sabem en quin lloc de la seva residència londinenca la senyora Safra (col·leccionista, també, de marits multimilionaris) va acabar col·locant L'homme qui marche. El que sí que sabem segur és que no hi acaba d'encaixar del tot.

dijous, 8 d’agost del 2013

Hiroshima i Nagasaki

A La escritura o la vida Jorge Semprún (1923-2011) porta a la pràctica una màxima que havia interioritzat des que fou alliberat de Buchenwald l'any 1945: la ficció és la manera més eficaç de transmetre el patiment humà. És una idea semblant a la que Primo Levi va exposar moltes vegades i que concep el terme ficció com una amalgama de diversos gèneres i de testimoniatges directes o indirectes.
Masuji Ibuse (1898-1993) va recollir moltes entrevistes i diaris personals per escriure Kuroi Ame («Pluja negra»), publicat el 1966. Kuroi Ame és una novel·la sobre l'endemà. L'endemà que una bola de foc de dos-cents cinquanta metres de diàmetre i d'un milió de graus centígrads caigués sobre Hiroshima. Vuitanta mil morts a l'acte i dos-cents mil en total. Tres dies després, Nagasaki. Ibuse sap que les xifres bloquegen l'enteniment i classifiquen l'horror i, per tant, ens explica un seguit d'històries petites, la més rellevant de les quals la protagonitza Yasuko, una noia que, anys després del bombardeig, té problemes per casar-se perquè se sospita que la radiació la pot haver afectat. La contenció, sensibilitat i les pinzellades d'humor d'Ibuse no suavitzen ni de bon tros la ferida que aquest llibre deixa en el lector que s'hi acosti sense apriorismes.
Abans-d'ahir va fer seixanta-vuit anys que el pilot de l'Enola Gay va deixar caure una bomba atòmica sobre Hiroshima. La memòria constituïda a còpia d'aniversaris és el camí directe cap a l'oblit. Llegir és l'antídot contra la institucionalització de la memòria i la divisió del temps en real i oficial; escriure, també.
Podeu llegir Kuroi Ame en moltes llengües i en aquest blog trobareu un molt bon compendi de literatura japonesa i xinesa.

dijous, 1 d’agost del 2013

Una mica d'Austenmania

No hi ha absolutament cap necessitat de classificar les sis novel·les de Jane Austen, però com que les llistes m'agraden quasi tant com els seus llibres, aquesta és la meva truth not universally acknowledged.
1. Persuasió (1818). Pòstuma. És una novel·la amb algunes imperfeccions (aparició forçada de personatges, per exemple), cosa que potser Austen hauria arreglat en versions posteriors, si hagués pogut. El to general és una mica trist, però la protagonista principal és Anne Elliot, i amb això està tot dit.
2. Orgull i prejudici (1813). La més popular arreu. Colin Firth (vull dir, Mr Darcy) i, sobretot, Elizabeth Bennet en tenen la culpa. Per un cop renyarem Mark Twain, que va dir: «Cada cop que llegeixo Pride and Prejudice em vénen ganes de desenterrar Jane Austen i martellejar-li el crani amb la seva tíbia.» Home, Clemens...
3. Mansfield Park (1814). Potser li sobren algunes pàgines, però hi ha Fanny Price, una altra heroïna íntegra, ignorada i menystinguda per tothom: com Anne Elliot, però en versió esbojarrada (amb molt decòrum, és clar). La preferida de Nabokov.
4. Emma (1815). Formalment perfecta, aquesta novel·la té un problema i Jane Austen ho sabia: «Em sembla que el personatge principal només m'agradarà a mi». Austen exagerava, sí, però el caràcter tafaner i imprudent d'Emma pot posar una mica nerviós. L'escena en què ridiculitza la pobra senyora Bates no ajuda gaire a sentir simpatia per la senyoreta Woodhouse. Sort de Mr Knightley.
5. L'abadia de Northanger (1818). Pòstuma. Una sàtira de les novel·les gòtiques tant de moda en aquella època. La innocència de Catherine Morland propicia moments molt divertits. Va ser la primera novel·la que Austen va escriure.
6. Seny i sentiment (1811). Conté escenes memorables, personatges encantadors i la ironia i enginy de sempre, però pertany a la primera època de Jane Austen i amb això en tinc prou per deixar-la l'última; alguna havia de ser.
 

La coberta menys engrescadora de la història?

diumenge, 28 de juliol del 2013

Si una nit de juny un viatger

Un vespre de juny de 1940, nou persones, la majoria emigrats russos, sopen en una casa als afores de París. Les tropes alemanyes, després de la batalla de Sedan, es troben a uns cinquanta quilòmetres de la capital francesa. És per això que, de tant en tant, se senten canonades. Després de l'àpat, durant el qual tots s'han mostrat, és clar, extremament preocupats pel decurs la guerra, es fa un llarg silenci fins que algú pregunta què en pensarien de tot plegat els qui ja són morts. Després de la sorpresa inicial, cadascú escull un personatge que li agradaria convocar en un moment tan transcendent. Puixkin, Napoleó, Tolstoi, Marie Taglioni, Juli Cèsar, Bismarck... L'amfitriona, Maria Leonidovna, ho té clar: Mozart. S'estaria amb ells tota la nit, tocaria el piano, tothom vindria a escoltar-lo; si Mozart aparegués, la guerra s'acabaria.
Durant els dies següents, riuades de refugiats que marxen a peu creuen el poble. Una nit, un home pàl·lid i magre, demacrat, de cabells esbullats, que parla francès amb accent estranger, apareix davant de la casa de Maria i demana de fer-hi nit. Ve de molt lluny, està molt cansat i és músic. No explicarà res més. Acabarà marxant després d'uns quants dies.
La resurrecció de Mozart és una novel·leta meravellosa escrita per Nina Berbèrova (1901-1993). Crec que no ha estat traduïda al català; convindria fer-ho.


dijous, 18 de juliol del 2013

L'art d'espigolar

Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va rodar l'any 2000. En podríem dir documental, però no seria del tot cert a causa de la subjectivitat admesa i volguda per Varda, una subjectivitat que no impedeix que ens creguem la directora quan ens assegura que tot plegat no és res més que el resultat de pujar en un cotxe amb una càmera digital i voltar per França cercant (espigolant) espigoladors d'avui en dia. El gest d'ajupir-se per recollir va ser immortalitzat (tòpic) per Jean-François Millet fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l'escàndol que representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia. Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer, o per consciència política.

Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857
 
Tot i tractar-se d'un tema seriós, la singularitat còmica d'algunes de les persones que apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt temptador) i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que segueix la màxima horaciana d'ensenyar divertint (prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu cinescriptura. D'acord, doncs.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Cinema mut

Seven Chances (1925) no és una de les pel·lícules més cèlebres de Buster Keaton. De fet, forma part dels títols menors d'aquest actor (aquí, a més, director) nord-americà. L'argument és simple: un tímid i cada cop més arruïnat agent financer (James Shannon, interpretat per Keaton) rebrà una herència molt generosa del seu avi, amb una condició: que el noi es casi el dia del seu aniversari a les set de la tarda. I, sí, el pobre James s'assabenta de tot plegat el dia del seu aniversari, exactament unes hores abans que venci el termini. Després de ser rebutjat per set noies, el soci de Shannon paga un anunci al diari vespertí: «Milionari cerca esposa». La foto de Shannon, al costat del titular. El caos està assegurat: centenars d'embogides aspirants a núvia persegueixen Shannon per la ciutat. Al final (és a dir, a les set), tot acabarà bé, és clar.
I per acabar, una reflexió (absurda, si voleu): mentre mirava Seven Chances no he pogut evitar de pensar que absolutament totes les persones que apareixien a la pantalla són mortes. Certament, no és la millor manera de veure una comèdia.
 

dimarts, 2 de juliol del 2013

Josep Maria Lladó i la república de casa meva

Cada casa és un món. I els mons van plens de mites, idealitzacions, imatges, prejudicis i llegendes. A casa meva hi havia una llegenda i a sobre idealitzada: l'escola republicana, és a dir allà on les meves àvies van aprendre a escriure i llegir en català. «Sense ni un duro van fer unes escoles com mai s'és vist.» Pot ser. Continuem. Ara, imatges. La meva imatge de la república és Josep Maria Lladó (1910-1996), un homenet pulcre, elegant, sorneguer i culte. Recordo que quan jo era molt jove, en Lladó de vegades parlava per la ràdio i la meva mare, que se l'escoltava amb molta atenció, sempre acabava dient: «De catalans així ja no en queden: hem perdut el sentit de l'humor i tot». En el meu món, doncs, Lladó és la república i els valors de civilitat, bon humor i educació (per cert, ¿algú podria reeditar-ne les obres i mirar si les memòries que va escriure es poden publicar?). En el meu món, també, als antípodes de Lladó hi habita Carles Sentís (1911-2011): la mediocritat de la Catalunya possibilista posterior, la que té com a dogma fer la viu-viu, la del sí però no i la del no però sí; una Catalunya que, finalment, sembla que es comença a esberlar. Sort que cada casa és un món.

dimarts, 25 de juny del 2013

Grant McLennan

De Robert Forster ja en vam parlar. Grant Mc Lennan era l'altre. Tots dos eren els Go-Betweens, el millor grup australià de pop de la història (i de competència n'hi ha, creieu-me). Dos amics de Brisbane que durant poc menys de trenta anys van compondre tantes cançons inoblidables que no sé per on començar. Però centrem-nos en McLennan. Va morir als quaranta-vuit anys, d'un atac de cor. Era un dissabte a la tarda, concretament el 6 de maig de 2006. McLennan era un apassionat del cinema francès dels anys seixanta i un lector empedreït. Era un home melancòlic. Adorava el Bob Dylan d'entre 1964-1966 (lògic). McLennan tenia un do especial per la melodia. Estava subscrit a The New York Review of Books. No era gens pretensiós, es veu.
Un dia hauria de dir alguna cosa sobres els Go-Betweens, però em temo que no sabré com fer-ho.
 

dilluns, 17 de juny del 2013

Nord enllà

El 21 d'abril de 1971, un vaixell de guerra danès va arribar al port de Reykjavík. No hi va anar a fer el que normalment fan els vaixells de guerra, la qual cosa explica que fos rebut per milers de persones que onejaven banderetes islandeses i daneses. Tota aquella gentada havia anat a rebre dos manuscrits medievals: el Flateyjarbók (finals del s. xiv) i el Codex Regius (s. xiii). El perquè de tanta eufòria és difícil d'explicar i a sobre ho intentarem resumir: durant el Renaixement (sí, a Islàndia també n'hi va haver) tota una sèrie d'estudiosos d'aquest país petit van descobrir una gran quantitat de manuscrits medievals escrits en la seva llengua i, com que en aquella època Islàndia era una colònia de Dinamarca, van enviar els manuscrits a Copenhaguen pensant que allà serien publicats més fàcilment i resulta (aquí és on he resumit més) que ja no els van tornar a veure. 
Posteriorment, sobretot a partir del s. xix, de demandes de retorn dels papers n'hi va haver moltes, les més significatives i vehements a partir de la independència d'Islàndia (1944), és clar, i és que, tot i que els manuscrits se centren en les sagues nòrdiques (que tant fascinaven Borges) i quasi exclusivament en reis noruecs, van acabar simbolitzant l'essència de cultura islandesa (en paraules del ministre de cultura i educació, Gylfi Gíslason, que va rebre el vaixell i els manuscrits el 1971). Anacronismes, essencialismes i interessos colonials a banda, els diversos governs islandesos i danesos van acabar arribant a un acord (certament els va costar) que, tot i no satisfer del tot ningú, va tancar, si més no momentàniament, una polèmica de molts anys. Com es veu, la batalla al voltant de textos constitutius també ha ocupat, i no fa pas gaire, el temps de la gent neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç que hi ha nord enllà.

diumenge, 9 de juny del 2013

La fotografia de Gisèle Freund i Susan Sontag

Una de les conseqüències més evidents de l’extensió absoluta de la fotografia digital és que, de tant com es prem el disparador de la càmera, s'està perdent la capacitat de mirar. El turista ja no és l’únic paradigma d'aquesta inundació de píxels que sovint té a veure una autocontemplació tan desmesurada com superficial. Correm el perill que la memòria de la càmera acabi substituint la nostra. I és que «la fotografia, entesa com a acumulació imparable d'imatges, és un succedani que substitueix el món autèntic amb una pseudoveritat.» Això ho va escriure Gisèle Freund (1908-2000), que de fer fotos en sabia una mica, en un llibre amè i revelador (perdoneu la broma, és per rebaixar el to apocalíptic habitual) titulat Le monde et ma caméra (1970).
Una altra dona d'una força i lucidesa impressionants, que també va dedicar molts anys a estudiar la fotografia, va ser Susan Sontag (1933-2004). A Regarding the Pain of Others (2003), escriu sobre com la profusió d'imatges de guerres ens acaba insensibilitzant a tots davant del dolor dels altres. Sontag, a més a més, desmunta el mite de moltes imatges icòniques del s. xx, que no són altra cosa que el resultat de manipulacions barroeres.
Per acabar, tornem a Freund que conclou el seu llibre afirmant que la imatge és molt més que un simple mitjà de comunicació: a través de la càmera el fotògraf s'expressa a si mateix completament. Al fotògraf no li correspon crear formes, sinó reproduir-ne. En la jerarquia dels artistes, els fotògrafs s'assemblen als traductors. I un bon traductor ha de saber escriure.
Al magnífic blog the daily avalanche hi trobareu l’entrada que a mi m’hauria agradat escriure sobre aquest tema.

dimecres, 5 de juny del 2013

L'ensenyament d'Ivan Klíma

Tot rellegint la transcripció de la conferència Sobre la propaganda que l'escriptor txec Ivan Klíma va fer a Barcelona el 10 de març de 2008, em trobo amb l'explicació perfecta del perquè de la trista situació de l'ensenyament a casa nostra: «No sense una certa malícia es podria afirmar que per a tot governant, per a tot règim, és preferible que als caps dels seus súbdits —actualment s'anomenen «ciutadans»— hi regni una certa boirina. Més concretament, al cap d'un súbdit hi ha d'haver únicament la quantitat d'informació necessària per reafirmar el poder d'aquells que estan en cada moment en el govern.» Algú pot dir que això passa a tot arreu, i tindrà raó, però en alguns països poden encapçalar una anàlisi com aquesta amb un «no sense una certa malícia»; aquí, no.
De Klíma, en català, podeu llegir la novel·la Amor i brossa, la conferència que tot just he esmentat i els magnífics assajos que trobareu a L'esperit de Praga.
 

divendres, 31 de maig del 2013

Gestors culturals

La definició de gestor, segons el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), és: «1. que gestiona, 2. Persona que porta els afers d'una societat, 3. Persona que professionalment es dedica, per encàrrec d'un tercer, a resoldre i a activar afers que no requereixen la compareixença de l'interessat.» Per tant un gestor cultural seria... ni idea. Després d'intentar informar-me'n, he quedat sepultat per un allau de verbs-xiclet d'aquells que estan tant de moda avui en dia. Un gestor cultural dirigeix, coordina, promou, dissenya, planifica, diagnostica, impulsa, optimitza i dinamitza alguna cosa —no he aconseguit saber què, però això deu ser secundari—, i fa molts power points. I màsters i postgraus. En les interessantíssimes i vaporoses descripcions que he trobat de les tasques pròpies d'un gestor cultural, apareixen paraules i combinacions tan boniques com agents locals, estratègies creatives, equipaments i dinàmiques interculturals.
No dubto que fer de gestor cultural deu ser una feina molt gratificant i enriquidora, com totes les que tenen relació amb el món de la política i de l'empresa, àmbits des dels qual sempre s'ha fomentat la cultura, com tothom sap. Ara, si he estat injust ironitzant sobre la importància d'una tasca que uneix dos mots que per a mi són als antípodes, l'un de l'altre, a banda de demanar disculpes, m'agradaria que algú m'expliqués, de manera entenedora, en què consisteix aquest ofici i per a què serveix.  
 

dilluns, 27 de maig del 2013

1984

Un dia parlava de les cobertes generalment horroroses que arreu protegeixen les flors del mal baudelairianes de la intempèrie. 1984 de George Orwell ha tingut una mala sort molt semblant: des de l'any de la seva publicació (1949) ha concitat una sèrie de nyaps visuals d'un mal gust difícil d'explicar. Un altre dels dubtosos honors d'aquesta novel·la és ser constantment citada des de posicions polítiques de tots colors. A Núvol són tan amables que han cregut convenient publicar un article meu que, més o menys, tracta sobre això. 

diumenge, 26 de maig del 2013

Llibres prohibits (II)

Les aventures de Sherlock Holmes. Prohibit l'any 1929 a la Unió Soviètica, segons l'autoritat competent, a causa de la gran quantitat d'elements ocultistes que conté. Però n'hi ha més: als anys vuitanta del segle passat la televisió soviètica va crear una sèrie dedicada a transportar a la pantalla les peripècies de Holmes i Watson i, és clar, no van poder evitar la temptació d'ometre l'addicció a les drogues del detectiu, alhora que van canviar l'Afganistan per un «est» difuminat com a lloc on Watson havia fet de metge durant la seva etapa a l'exèrcit britànic.
Ah, l'any 2011, alguns mormons nord-americans van aconseguir que en algunes escoles es prohibís la lectura de Estudi en escarlata. Per què? Doncs perquè en aquest llibre, Conan Doyle descriu les dificultats que l'any 1847, a Utah, un noi que no és mormó té quan es vol casar amb una noia d'aquesta comunitat. Clar.

dimarts, 21 de maig del 2013

Russos, duels, dols i recordatoris

Georges-Charles de Heeckeren d'Anthès va morir el 2 de novembre de 1895, a l'edat de vuitanta-tres anys. Durant la seva vida, aquest militar alsacià va fer moltes coses però se'l recorda per una de sola: va matar Aleksander Puixkin. Es veu que els rumors que d'Anthès s'entenia amb la senyora Puixkina van acabant sent tan insuportables pel poeta rus (el caràcter arrauxat del qual era conegut per tothom) que aquest va reptar el militar a un duel. I per demostrar que els poetes d'aquella època no tenien gaire a veure amb l'estereotip de l'artista malaltís, nyicris i covard, el 8 de febrer de 1837, a quinze graus sota zero, Puixkin va rebre un impacte de bala a l'estómac. Ben aviat, van començar a córrer rumors que la mort del poeta havia estat orquestrada des de dalt (i dalt vol dir el tsar Nicolau I). I és que es fa difícil de creure que tot el que va passar des de l'organització del duel fins a la mort de Puixkin, quaranta-sis hores després de ser ferit, fos casual. Poc després, un jove Mikhaïl Lèrmontov va escriure una elegia dedicada a Puixkin («La mort del poeta») i va exposar d'una manera ben raonable els seus dubtes sobre la fortuïtat de la mort del poeta moscovita. Lèrmontov fou desterrat i va morir el 25 de juliol de 1841; en un duel.
(Nota recordatòria: he de rellegir Eugeni Oneguin, La filla del capità i Un heroi del nostre temps.)
 

dissabte, 18 de maig del 2013

Casualitats electives

Com més sovint ens passa una cosa, menys casual ens sembla. Avui em refereixo a això: un bon dia descobreixo un nom que desconeixia del tot, i a partir d'aquell moment me'l començo a trobar quasi diàriament.
Darrer exemple: assisteixo a la presentació de De llindar en llindar de Paul Celan, que compta amb la presència del traductor de l'obra, Arnau Pons; en parlo en una entrada; un lector molt amable i comentarista fidel em recorda el llibre Celan, lector de Freud del mateix Pons; decideixo de rellegir el llibre en qüestió; a la pàgina trenta-sis trobo que, referint-se a Celan, Pons escriu: «La solidaritat amb Büchner i amb Lenz em sembla evident, com amb Kafka, Mandelstam o Lichtenberg (per l'actitud crítica d'aquests autors amb la tradició)», i veig que el nom de Lichtenberg ja l'havia subratllat en llapis però, com tantes altres vegades, no havia seguit la pista del personatge. No sé res de Lichtenberg i en busco informació per internet, un personatge apassionant, descobreixo.
Un parell d'hores després, tinc una estoneta per mirar alguns dels blogs que més m'agraden, entre els quals l'imprescindible El missatger i veig que, en l'entrada del 30 d'abril, en Roger explica que ha escrit un article a Núvol (una revista digital de cultura molt interessant) sobre... sí: Lichtenberg. Llegeixo l'escrit amb una barreja de perplexitat i alegria. Casualitats, en diuen. Ara tancaré el cercle comprant-me (i llegint i subratllant en llapis) Quadern de notes on espero trobar alguna altra referència que, tard o d'hora, em conduirà cap a una altra direcció. I així tota la vida, espero. Hi ha poques coses més divertides.
 

dimarts, 14 de maig del 2013

Paraula i realitat

Segons el lingüista francès Émile Benveniste (1902-1976), el pensament no és un fenomen independent que pugui transcendir el llenguatge. Els humans expressem pensaments que només són possibles a través de la combinació de paraules preexistents a aquests pensaments. Les paraules ja hi són i esperen que algú les connecti d'alguna manera determinada per acabar expressant el que entenem per idees (originals o no, això ja és un altre tema). Émile Benveniste també diu que Aristòtil no hauria expressat de la mateixa manera la seva idea d'ésser si en lloc del grec hagués emprat una llengua com l'ewe de Togo, idioma en què aquest verb no té un sentit copulatiu o lligat a l'existència.
No sé —ni crec que sigui rellevant saber-ho— què hauria passat si Aristòtil hagués nascut a Togo. El que sé és que hi ha persones que canviant o eliminant paraules creuen que aconseguiran canviar i finalment eliminar els aspectes de la realitat que no els agraden. I sovint se'n surten. Mireu, sinó, el que han aconseguit amb la paraula patois. El magnífic lingüista occità Patric Sauzet ho explica perfectament. En fi, que es pot fer tota la brometa que es vulgui sobre el lapao i el lapapyp, però el tema és molt seriós.

dissabte, 11 de maig del 2013

Un nou llindar

Ahir, a l'Institut Goethe de Barcelona, es va presentar De llindar en llindar, el primer volum de la sèrie de traduccions de l'obra de Paul Celan que LaBreu Edicions ha decidit de publicar, sempre amb traducció d'Arnau Pons. La intenció d'oferir tota la producció del poeta de Czernowitz (la prosa també) és, sens dubte, una de les notícies més importants dels darrers anys pel que fa a l'àmbit literari català, i la intervenció de Pons, una garantia absoluta de rigor, lucidesa i fiabilitat. A més a més, l'aposta per editar l'obra de Celan de llibre en llibre i, així, eludir l'enfarfegament típic de les edicions que concentren tota l'obra en un sol volum, com per exemple passa en castellà, fa que aquest projecte encara sigui més engrescador.
Si un dels senyals més clars de la salut d'una llengua és la qualitat de les obres que s'hi poden trobar traduïdes, aquest projecte de LaBreu Edicions no té preu.
 

dijous, 9 de maig del 2013

Biografies

De jove, Milan Kundera va quedar molt decebut en saber que el personatge d'Albertine, de qui s'havia enamorat mentre llegia el volum A l'ombra de les noies en flor de A la recerca del temps perdut, no estava inspirat en cap noia de pell fina sinó en la figura d'un home bigotut. La il·lusió de Kundera es va esfumar del tot després de llegir una biografia de Proust i assabentar-se que darrere d'alguns personatges femenins que poblen l’obra d’aquest meravellós escriptor francès hi ha tot de models masculins. Kundera acaba afirmant, amb Flaubert, que «L'artista ha de fer creure a la posteritat que no ha viscut.» Res de biografies, autobiografies i memòries, doncs.
El gènere biogràfic és la germana pobra de la literatura especialitzada. Al capdavall no reflecteix res més que hores i hores de feina d'algú que es dedica a l'art tan poc gratificant d'escriure sobre algú altre. Els crítics literaris, si més no, poden disfressar la seva impúdica exhibició de coneixements darrera de la noble pretensió d'explicar alguna obra, però un biògraf... És una feina ingrata, sens dubte. I tot això sense entrar en la retòrica cul-de-sac que defineix el text biogràfic com una obra de ficció que ens acaba dient molt més sobre el biògraf que sobre el biografiat, que ja se sap que tot és relatiu. Ironies i menyspreus a banda, jo he gaudit i continuo gaudint molt llegint i rellegint biografies, encara que darrerament me n'hagi empassat algunes de mediocres (concretament Groucho, de Stefan Kafner, i Cortázar. De cronopios y compromisos, d'Enzo Maqueira).
I una breu llista de recomanacions biogràfiques, la majoria no gaire fàcils de trobar (l'ordre és del tot aleatori):
1) Proust, Edmund White (1999)
2) Baudelaire, Claude Pichois i Jean Ziegler (1991)
3) Tchékhov, Sophie Laffite (1976)
4) Joseph Roth, David Bronsen (1974)
5) Primo Levi, Ian Thomson (2003)
 
 

dissabte, 4 de maig del 2013

Woody Allen

És pronunciar «Woody» i després «Allen» i veure's immediatament engolit per un tsunami de tòpics. Que si sempre fa la mateixa pel·lícula; que si li serveixen per exorcitzar les seves neurosis; que si això de dirigir un film cada any no s'aguanta per enlloc; que si és genial (així, sense cap mena d'explicació); que si sort d'Europa perquè als Estats Units ningú no el comprèn, pobre; que si encara que la seva darrera producció sigui fluixeta, és molt millor que la mitjana del que arriba a les nostres pantalles; que si ell no està malament però els qui són insuportables són els seus admiradors més incondicionals, que ja riuen com a posseïts tot just sona la inevitable peça de dixieland que acompanya els crèdits que introdueixen el film (sí, aquells on apareixen Charles H. Joffe i Jack Rollins)... Tsunami.
Per no caure en tòpics, tan sols una dada, primer, i una valoració personal, després: de les més de quaranta pel·lícules que ha dirigit en una quantitat semblant d'anys, sembla que els entesos creuen que les que han de passar a formar part del cànon són Annie Hall (1977), Manhattan (1979) i La rosa porpra del Caire (1985). Les que a mi no em fa res reveure els cops que calgui són, en aquest ordre: Delictes i faltes (1989), Zelig (1983), Dies de ràdio (1987), Broadway Danny Rose (1984), Ombres i boira (1992), El dormilega (1973) i Un final made in Hollywood (2002).
I per acabar, dos llibres. En el primer, el seu autor, Eric Lax, fuig de tòpics i ens presenta una sèrie de converses amb un Woody Allen seriós i autocrític; el segon és un recull de relats que tot seguidor ja deu haver llegit.

dimarts, 30 d’abril del 2013

El banquer anarquista

El primer número de la revista lisboeta Contemporânea va aparèixer l'any 1922. D'entre les cent quaranta-cinc pàgines que contenia, en destacarem setze (de la cinc a la vint-i-una) que són les que ocupen el relat «O banqueiro anarquista» de Fernando Pessoa.
El banquer anarquista és una conversa de sobretaula entre un narrador i un personatge que, davant de l'astorament del seu interlocutor, es defineix, sí, com a banquer anarquista, fet que prova de demostrar —amb grans mostres de lucidesa, cinisme i múltiples fal·làcies disfressades de sil·logismes— durant tot el relat. Com tot bon llibertari, el nostre banquer contraposa les ficcions socials que la humanitat ha anat construint durant segles a la realització de les realitats naturals que segons ell són l'ideal al qual hem d'aspirar. Tenint en compte que una de les ficcions socials més dominants són els diners, el protagonista d'aquesta història decideix de vèncer, i per tant abolir el poder que exerceixen, acumulant-ne tants com pugui. I ara és quan recordem que des del títol estàvem avisats que es tractava d'una sàtira dialèctica.
En acabar de llegir aquest relat, es fa difícil no imaginar (per tot seguit descartar-ho) que la immensa majoria de banquers actuals potser són, també, banquers anarquistes entestats a enfonsar des de dins la ficció social més arrelada de totes.


I acabem amb una profecia del banquer anarquista, que l'any 1922 ja veia que segons on la cosa no pintava gaire bé:
«[...] o que sai de uma dictadura revolucionária —e tanto mais completamente sairá, quanto mais tempo essa ditadura durar— é uma sociedade guerreira de tipo ditatorial, isto é, um despotismo militar. [...] E foi sempre assim. [...] O que saiu das agitações políticas de Roma? O império romano e o seu despotismo militar. O que saiu da Revoluçaõ Francesa? Napoleaõ e o seu despotismo militar. E v. verá o que sai da Revoluçaõ Russa... Qualquer coisa que vai atrasar dezenas de anos a realizaçaõ da sociedade livre...»
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA