«Sempre començo a escriure els meus llibres a la primavera. Potser per a molta gent això [l'estació] és irrellevant, però no pas per a mi. Tanmateix, la primavera d’enguany sembla una mica impredictible; esculls un tema i el temps canvia contínuament. Neva, desglaça, la neu s’amuntega als pins... És impossible de saber si som a l’abril o al Nadal. Però la vida és meravellosa en el sentit que continua canviant, sempre és diferent.»
Segons el teòric de la literatura rus Victor Šklovskij (1893-1984), la literatura (i, per extensió, l’art en general) avança o s’encalla depenent de la ruptura o l’acomodament que produeixi respecte al que ja en coneixem. La idea és que, un cop convertida en automatisme (clixé), qualsevol pràctica artística perd la seva força, que només podrà recuperar per mitjà d’una desautomatització, és a dir, d’una fugida d’aquests models ja fixos. El receptor de l’obra en qüestió sabrà que es troba davant de quelcom especial quan noti un estranyament, una ruptura, una desfamiliarització, una singularització, renovació, resignificació i reintensificació del llenguatge respecte al que estava acostumat, sense que això impliqui que, per tal de construir quelcom perdurable des d’un punt de vista artístic, calgui passar forçosament per l'hermetisme.
Aquests postulats formen part de l’ideari dels formalistes russos, un grup d’intel·lectuals, molt propers a les avantguardes, que van reaccionar contra el biografisme i el positivisme que dominava els estudis literaris durant les primeres dècades del segle xx. El formalisme rus va conviure sense gaire problemes amb el poder soviètic fins que Trotski s’hi enfrontar directament cap a 1924-25. Des d’aquell moment, centrar-se en la forma més que no pas en el contingut d’una obra d’art et podia dur de cap al gulag.
Els múltiples assajos de Šklovskij sobre cinema i literatura, i els llibres de viatges que va escriure es mereixen que alguna editorial catalana hi pensi.