Avui és el Dia Internacional
de l’Holocaust. Avui toca recordar. Es
faran actes arreu, es llegiran textos colpidors i es dirà allò de «mai més».
Mai més? Al món, des de l’any 1945 fins ara hi ha hagut més de setanta milions
de víctimes de genocidis. Recordar ha de servir d’alguna cosa. Ens hem
acostumat a la mort, i la banalització de la Xoà hi ha ajudat.
Si la memòria s’ha de
construir a partir de tòpics i llocs comuns que satisfacin l’ànsia d’històries
terribles i catàrtiques ideals per a arrepapar-nos encara més en el nostre
confort i somnolència quotidians, no serveix de res. La història en majúscules,
l’oficial, no ha acabat fent altra cosa que construir una sèrie de clixés
satisfactoris i entenedors. Aquesta història es pot subvertir, contradir,
exagerar, glorificar, però sempre dependrà d’uns experts que ens hi deixaran
jugar, inútilment, una estona.
Hi ha una manera d’evitar la
banalització i el lloc comú. Es tracta de baixar de les xifres, estadístiques,
discursos i generalitzacions fins a l’individu. Cal explicar la història d'una gota d'aigua, en paraules de Rosa Sala Rose. Estic convençut que aquesta és l’única via per fugir de la
desmemòria interessada i la simplificació que du, inevitablement, al tòpic i,
per tant, a la perpetuació del crim.
Les històries petites, les de cadascuna
de les víctimes, són les que cal recordar i explicar un cop i un altre. Perquè encara
no ens hi han immunitzat. Històries com les Jenny Kehr o Dora Bruder que, ja
sigui gràcies a investigadors o a artistes, ens arriben al cor —just allà on la desmemòria no podrà entrar mai— netes de tòpics.
Conec dos blogs que sovint
ens parlen d'aquests gotes d'aigua. Les històries petites. Si us interessen, són els de l’Enric H. March i el de Rosa Sala Rose.