diumenge, 27 de gener del 2013

Històries petites

Avui és el Dia Internacional de l’Holocaust. Avui toca recordar. Es faran actes arreu, es llegiran textos colpidors i es dirà allò de «mai més». Mai més? Al món, des de l’any 1945 fins ara hi ha hagut més de setanta milions de víctimes de genocidis. Recordar ha de servir d’alguna cosa. Ens hem acostumat a la mort, i la banalització de la Xoà hi ha ajudat.   
Si la memòria s’ha de construir a partir de tòpics i llocs comuns que satisfacin l’ànsia d’històries terribles i catàrtiques ideals per a arrepapar-nos encara més en el nostre confort i somnolència quotidians, no serveix de res. La història en majúscules, l’oficial, no ha acabat fent altra cosa que construir una sèrie de clixés satisfactoris i entenedors. Aquesta història es pot subvertir, contradir, exagerar, glorificar, però sempre dependrà d’uns experts que ens hi deixaran jugar, inútilment, una estona.
Hi ha una manera d’evitar la banalització i el lloc comú. Es tracta de baixar de les xifres, estadístiques, discursos i generalitzacions fins a l’individu. Cal explicar la història d'una gota d'aigua, en paraules de Rosa Sala Rose. Estic convençut que aquesta és l’única via per fugir de la desmemòria interessada i la simplificació que du, inevitablement, al tòpic i, per tant, a la perpetuació del crim.
Les històries petites, les de cadascuna de les víctimes, són les que cal recordar i explicar un cop i un altre. Perquè encara no ens hi han immunitzat. Històries com les Jenny Kehr o Dora Bruder que, ja sigui gràcies a investigadors o a artistes, ens arriben al cor just allà on la desmemòria no podrà entrar mainetes de tòpics.
Conec dos blogs que sovint ens parlen d'aquests gotes d'aigua. Les històries petites. Si us interessen, són els de l’Enric H. March i el de Rosa Sala Rose.  
 

dimarts, 22 de gener del 2013

Retrats

 
Segons Karl Kraus l'artista és algú que pot obtenir un enigma a partir d'una solució.


divendres, 18 de gener del 2013

Alejandra Pizarnik

Alejandra Pizarnik va néixer a Buenos Aires l'any 1936 i va decidir de morir-hi la matinada del 25 de setembre de 1972. La seva poesia se centra (com tota la poesia, segurament) en la infantesa, la por i la mort. El llenguatge com a reflex i cura del mal. Beu, sobretot, de Kafka i de Breton. I, sí: tot això són llocs comuns. Com ho són també recordar la seva amistat amb Cortázar i Octavio Paz i les seves traduccions de Bonnefoy, Michaux i Artaud.
«Tiempo» es va publicar el 1956 dins de La última inocencia, el seu segon llibre de poemes:

Temps
             A Olga Orozco
Jo no sé de la infància
res més que una por lluminosa
i una mà que m'arrossega
a la meva altra riba.
La meva infància i el seu perfum
d'ocell acariciat.

A Árbol de Diana (1962) hi ha un poema (el que dóna nom al llibre) que té trenta-vuit branques. La vint-i-tresena fa així:

una mirada des de la claveguera
pot ser la visió del món
la rebel·lió consisteix a mirar una rosa
fins que els ulls se'ns polvoritzin

(traduïts, amb tot el respecte del món, per un servidor)

dissabte, 12 de gener del 2013

Rock progressiu

Hi va haver una època en què la complexitat dels meus gustos literaris i musicals coincidia. Primer va ser aprendre’m de memòria l’àlbum de cromos d’Orzowei i escoltar Els tres tambors fins a l’extenuació (dels meus pares, clar), ram, ram, rataplam. Després la cosa va anar prenent un to barroc preocupant: Xècspir (en V.O.) en lloc de l’amic dels boiximans, i Pink Floyd, Camel i Genesis (els bons, no pas els tres pillatres que tothom coneix) en lloc dels germanets percussionistes.
Rock progressiu, en deien. O simfònic. Grandiloqüència extrema; portades delirants (de cada deu, nou fan riure, i sóc generós); virtuosisme; singles de deu minuts; complexitat al·lucinògena; fades i capes; lletres èpicament absurdes; canvis esquizofrènics d’acords; melodies sumptuoses i, per què negar-ho, de vegades emocionants; exhibicionisme; cantants disfressats de guineu o de flor, mars de mellotrons (melody i electronics)... Ridícul i sublim. Vaig néixer en ple èxtasi d’aquest gènere la qual cosa vol dir que quan a l’institut em parlaven d’U2, Michael Jackson, Madonna i Guns n’Roses, jo patia taquicàrdies. Sort que els heavies m’entenien una mica: els seus germans grans tenien Thick As A Brick i In The Court Of The Crimson King.
L’afició pel vessant més pastoral i melòdic del progressiu em va durar, amb alts i baixos, uns quinze anys. I vet aquí que, fa ben poc, un homenet que no aixeca dos pams de terra, tot remenant els discos de casa, m’ensenya una portada i em pregunta: «Papa, què és això?» Això és The Snow Goose i, apa, ja hi tornem a ser: no ho he pogut evitar. Ja veurem fins quan em dura, aquest cop. M’imagino que no gaire.
Amb el vostre permís, afegeixo com a epíleg una brevíssima (i molt personal) guia de clàssics del gènere, especialment dedicada als amants dels dinosaures:
—Canterburians: In The Land of Grey And Pink dels Caravan i Rock Bottom de Robert Wyatt.
—Estranys (especialistes en suites bipolars): Still Life, dels Van Der Graaf Generator.
—Flautistes escocesos medievals sonats: algunes cançons de Jethro Tull.
—Senyors anglesos molt seriosos i multimilionaris: Wish You Were Here i Animals, dels Pink Floyd.
—Simfònics de debò: Nursery Cryme i Selling England By The Pound dels Genesis, Mirage i The Snow Goose dels Camel.
—Catalans: Escenes dels Gòtic.
—Dramatisme italià exagerat (debilitat personal): Forse Le Lucciole Non Si Amano Più dels Locanda Delle Fate.
 
—Grups que cal evitar com sigui: Emerson Lake and Palmer, Asia, Kansas, Rick Wakeman, i tots els que tinguin a veure amb el neoprog (excepte Änglagård).
—Ah: i els Yes, en general, no.

dissabte, 5 de gener del 2013

Malsons comuns

La manera com cada llengua es refereix a la realitat és diferent i semblant alhora. La diferència hauria de ser font de respecte, i la semblança hauria de ser l’antídot de qualsevol tipus de reduccionisme que, com sabem, sovint han acabat provocant malsons terribles.
Malson. En català és un mot que descriu i prou, no va més enllà. Ras i curt: mal-son. Realisme sec fins i tot quan ens referim al món esmunyedís dels somnis. En canvi, les llengües germàniques i escandinaves (i algunes d’eslaves, també) deixen volar una mica més la imaginació i, per exemple, en anglès en diuen nightmare, «l’euga de la nit». En aquestes llengües el malson el provoca l’aparició d’algun ésser malèfic i diabòlic: en alemany és Alptraum (un Alp es veu que és mena d’elf, però dels dolents). El noční můra txec i el nachtmerrie holandès són germans evidents del nightmare. Els grecs també evoquen un esperit que s’introdueix en els somnis dels humans per atormentar-los: l’Efialtes. Per tancar la llista de monstres, no podem oblidar l’incubo italià, fill de l’incubus llatí. Fuseli ho devia saber, tot això.
¿I l’espanyol pesadilla, el portuguès pesadelo, i l’occità cachavièlha? Se suposa que es refereixen a l’opressió (pes) al pit que  —ja hi tornem a ser— algun monstre, mare, alp, efialte o el que sigui exerceix sobre el pobre somiador. El cauchemar francès (del picard cauche: ‘pressió’) seria una síntesi del malson espanyol i de l’anglès.
Ah, i si algú algun cop té un malson en esperanto, que sàpiga que n’haurà de dir košmaro.
 
 
Francisco de Goya. El sueño de la razón produce monstruos (El somni de la raó produeix monstres), (1799)

dimarts, 1 de gener del 2013

L’estil de Thomas Bernhard (i el contingut, és clar)

Repetir paraules molt sovint quan s’escriu no està gaire ben vist pels manuals d’estil: cal cercar sinònims, ens diuen. Un fragment com el que reproduirem a continuació seria del tot irregular, doncs:

 «[...]els governs estan sempre i en tot cas i en tot país i forma d’Estat interessats en què la seva societat no sigui il·lustrada, perquè si il·lustressin la seva societat serien anihilats en poc temps per aquesta societat il·lustrada per ells, durant segles no s’ha il·lustrat la societat, i  vindran molts segles en què la societat no serà il·lustrada, perquè la il·lustració de la societat significaria l’anihilació dels governs, i així trobem progenitors no il·lustrats de nens no il·lustrats en tota la seva vida, que continuaran sent sempre éssers no il·lustrats i condemnats, durant tota la seva vida, a una ignorància completa.»

 Aquest és l’estil de Thomas Bernhard (1931-1989). A Die Ursache. Eine Andeutung (L’origen. Una indicació) l’escriptor austríac (fórmula que usem per no repetir Thomas Bernhard), descriu la seva primera joventut (fins als quinze anys). Ho fa mitjançant un estil (el seu) extremadament repetitiu, però efectiu (els manuals diuen que la cacofonia també s’ha d’evitar; així com l’excès de precisicions entre parèntesis o guions). En poc més de cent pàgines —sense cap punt i a part— llegim que Salzburg és l’infern a la terra (sí, sí), que Àustria és nazi i catòlica i que l’escola secundària serveix únicament per «corrompre la naturalesa humana». Bernhard ens avisa: ell tan sols anota com se sentia aleshores, no com pensa avui.
Darrere de la fredor terrible del narrador s’amaga el crit de qui malgrat el terror (continuem instal·lats en el regne de la cacofonia) que transmet, troba esperança i consol en els consells que el seu avi (seguidor de Kropotkin i gran lector de Montaigne) li donava mentre feien llarguíssims passejos, l’única escola útil de la seva vida, diu.
 
 
Un cop ens endinsem en l’«estil meàndric» de Bernhard (pispo la definició al prologuista i traductor de l’edició en castellà, Miguel Sáenz), trobem una musicalitat i un estil plenament justificat que trenca les normes dels manuals d’estil (aviat m’hi acostumaria a això de repetir paraules, trobo). «L’origen» (1975; primer volum d’un total de cinc que conformen l’autobiografia de Bernhard)) m’ha semblat, malgrat l’horror que transmet, un llibre (ja em perdonareu que faci servir un adjectiu tan desgastat) tendre.
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA