dimarts, 26 de març del 2013

Opinions a la carta

Joan Ferraté (1924-2003) va ser professor universitari de llengües clàssiques a Cuba i de literatura espanyola i literatura comparada a la universitat canadenca d'Alberta, a Edmonton. Paral·lelament va fer de traductor i va ser un destacat crític literari. És en aquest darrer camp que va ser una figura pionera, per exemple, fent servir termes propers a l'estructuralisme abans que aquesta escola teòrica s'estengués (amb tots els respectes, no el felicitarem per això), i centrant la teoria literària en el lector, abans que s'inventés allò que es va anomenar estètica de la recepció. La seva obra Dinámica de la poesía és un dels textos de teoria literària més importants escrits en llengua castellana.
A finals dels anys setanta, Ferraté va tornar a Catalunya. No va dubtar mai a analitzar la situació de la literatura i cultura catalanes i, també, és clar, la figura i obra del seu germà. Mantenia la idea que els catalans (els principatins) som mediocres per naturalesa (no patiu, segons ell, no és un terme despectiu) i que no hem tingut mai cultura intel·lectual perquè no l’hem creguda necessària. L'exemple màxim d'aquesta manca d'ambició i tradició cultural el trobem en la nostra literatura medieval, conformada bàsicament per un mallorquí i un bon grapat de valencians.
M'he empassat Opinions a la carta (Barcelona: Ed. Empúries, 1993) en poc més de dues hores i m'ho he passat molt bé. En les entrevistes contingudes en aquest volum, Ferraté expressa repetidament la seva admiració per Carner, Riba, J. V. Foix, Leo Spitzer, Charles Dickens, Jane Austen i Ausiàs March alhora que no s'està de qualificar La pell de brau d’Espriu de llibre «infecte, horrible, repugnant i vomitiu», entre d’altres carxots que va repartint a tort i a dret. Moltes de les opinions de Ferraté són, és clar, discutibles però, situat al marge de la subvenció, és una veu independent com poques que he llegit en català. En aquest sentit, és difícil no estar d'acord amb ell quan descriu les relacions entre política i cultura nostrades, farcides de repartidores, capelletes i doctrines oficials.
I per acabar, una qüestió que Ferraté es pregunta contínuament: què ho fa que els nostres autors no escriguin quasi mai sobre literatura? Les conclusions de Ferraté són impagables, us avanço que l’adjectiu que hi abunda més és analfabets.

dissabte, 23 de març del 2013

Ídols

El 1935 Max Jacob tenia cinquanta-nou anys i era un dels poetes francesos més importants. El 1935 Edmond Jabès tenia vint-i-tres anys i, tret d'un cercle molt reduït d'artistes francòfons d'El Caire (la seva ciutat natal), no el coneixia ningú. I vet aquí que aquell any, durant una estada a París, el segon va visitar el primer i li va demanar que valorés, si us plau, el manuscrit que li duia. Jacob, per poder llegir el text, va citar, amablement, Jabès l'endemà. L'endemà va arribar i Jabès, tot nerviós, es torna a presentar a can Jacob. «L'he llegit tot i ara l'estriparé perquè puguem parlar-ne amb més llibertat.» I efectivament: ris-ras. Jabès amb prou feines se sap avenir que el seu manuscrit es trobi ara esquinçat a la paperera del costat de l'escriptori. «És excel·lent, però no ets tu. M'imita, però el meu moment ja ha passat.» I durant més d'una hora i mitja Jacob descabdella una lliçó de poesia en què es dedica sobretot a conscienciar Jabès sobre la conveniència de destruir els ídols i d'intentar ser ell mateix. I precisament això és el que Jabès farà la resta de la seva vida: cercar la seva pròpia veu escoltant els mots i qüestionant l'escriptura a través de la qual construeix i deconstrueix la seva identitat.
Max Jacob i Edmond Jabès van mantenir una correspondència intensa fins a la mort del primer al camp d'internament de Drancy l'any 1944.

divendres, 15 de març del 2013

Erik Satie

Del compositor francès Erik Satie (1866-1925) se n'ha dit tant que es fa difícil no convertir la seva biografia en un reguitzell d'anècdotes més o menys curioses. Resulta que en el seu pis molt deixat,  es veu hi tenia dos pianos, l'un sobre l'altre, i a més a més col·leccionava paraigües (més de cent) i vestits de vellut, i solament ingeria menjar de color blanc, i detestava el sol, i duia sempre un martell a la butxaca, i a l'estrena del ballet «Parade» el públic va acabar a bufetades perquè a alguns no els va semblar bé que l'orquestra es veiés reforçada per una màquina d'escriure, dues sirenes de vapor, un bombo de loteria i els trets d'un revòlver, i...
Tot i així, és evident que l'home, com tot bon bohemi de la seva època, tenia un punt important d'excentricitat i d'indolència que ja en la seva joventut havia irritat els mestres del conservatori que van acabar definint-lo, musicalment i personal, com a «inútil». Però Messieur Satie, a poc a poc, va anar trobant el seu estil característic basat en la repetició (el minimalisme i la música d'ambient, en seran hereus directes), alentint el temps (sovint deixant-lo en suspens fins a límits mai vistos abans). Ni ornaments ni filigranes. D'altres atribuiran el descobriment d'aquest so tan personal a una incompetència tècnica que consideraven evident. I potser ell mateix no estava gaire en desacord amb aquest punt de vista: «Tout le monde vous dira que je ne suis pas un musicien. C'est juste. Dès le début de ma carrière, je me suis, de suite, classé parmi les phonométrographes. Mes travaux sont de la pure phonométrique.»


  Santiago Rusiñol. El Bohemi, Erik Satie al seu estudi, (1891)

Satie, el fonomètric, també escrivia. Sovint en paperets i lletra minúscula, com Robert Walser. Si fem un repàs als títols de la majoria de les seves obres musicals ens podem imaginar l'essència d'aquests escrits. «Gymnopédies», «Gnossiennes», «Préludes flasques pour un chien», «Sonatine burocratique», «Trois morceaux en forme de poire», «Musique d’ameublement»...
La versió següent de «Gnosssiene nº1», es caracteritza per l'hipnòtic, tot i que sobreactuat, ball de les les boniques mans d'Alessio Nanni.


dissabte, 9 de març del 2013

Els mutilats

Fins fa molt poc no havia llegit res de Hermann Ungar (1893-1929). L'any passat, l'editorial Lleonard Muntaner en va publicar Nens i assassins, però jo he començat per Die Verstümmelten («Els mutilats»), en la traducció espanyola de Siruela.
Els mutilats (1923) és un llibre torbador i angoixós. S'insereix de ple en la branca més decadent del que a principis del s.xx alguns van anomenar expressionisme. El protagonista de l'obra, Franz Polzer, és un altre home sense atributs tan habitual en la literatura mittleeuropea de l'època. Polzer du una vida absolutament rutinària: treballa en un banc i la seva màxima preocupació té a veure amb el grau de brillantor de les seves sabates i amb la conveniència o no de sortir a passejar amb un barret o un altre. És a partir de la relació de submissió malaltissa i humiliant que estableix amb la seva llogatera, Frau Porges, que se'ns fan més evidents les repressions sexuals i morals de Polzer, i de la sèrie de personatges —torturats, amorals i incapaços de contenir les seves pulsions i perversions desbordants i irrefrenables— que poblen aquesta obra. L'atmosfera opressiva i grotesca que domina les poc més de cent cinquanta pàgines d'aquesta novel·la recorda poderosament les obres pictòriques d'Egon Schiele, Francis Bacon i Lucian Freud.
Inexplicablement, Hermann Ungar, escriptor txec de llengua alemanya, no apareix en la llista d'autors prohibits pels nazis. No se m'acut cap altre autor que reuneixi més raons per atiar l'odi goebbelià contra la literatura que Ungar: dins la lògica bestialment irracional dels nazis, un llibre com Els mutilats hauria d'haver coronat moltes de les pires de llibres que des de 1933 van cremar per tot Alemanya. Vist així, no se m'acut cap raó més definitiva que aquesta per recomanar-lo.

diumenge, 3 de març del 2013

Un metge rural

Entre 1916 i 1917 Franz Kafka va escriure els catorze relats que conformen Un metge rural. Ho va fer durant molts dels vespres que va passar a la casa que la seva germana preferida, Ottla, havia llogat al número 22 del carreró de l'Or (Zlatá Ulička) de Praga. El llibre va ser publicat per Kurt Wolff l'any 1920, i fou el darrer que Kafka veié editat en vida. Juntament amb La condemna, El fogoner, La transformació, La colònia penitenciària i Un artista de la fam, Un metge rural forma part dels escrits que Kafka volia salvar de les flames. Paradoxalment, a banda de La transformació i en menor mesura de La colònia penitenciària, cap d'aquests textos no ha generat, ni de bon tros, la immensa quantitat d'aparell crític que han suscitat obres com El procés, El castell o fins i tot els Diaris. Dels relats que trobem a Un metge rural, a banda del que dóna títol al recull i de «Davant la llei», que després apareixerà també a El procés, la immensa majoria han estat relativament poc comentats i això, tractant-se de Kafka, és, si més no, curiós. I per què aquest silenci o si es vol brogit menor d'una crítica habitualment tan voraç quan es tracta de l'escriptor praguenc? Tinc la teoria (de fet no és meva, la mig copio d'Elias Canetti) que per a referir-nos a aquests relats, l'únic que podem fer és intentar parafrasejar-los (exercici sempre empobridor) perquè no es poden resumir ni se’n pot extreure un significat últim. Però això mateix no passa també amb El procés i El castell? Sí, però no tant: com que són novel·les extenses, es veu que són menys difícils de comprimir, i als exegetes agosarats no els sembla tan complicat extreure’n un significat. En tot cas, aquí, amants com som de la crítica impressionista, no ens complicarem gaire la vida i conclourem recomanant fervorosament a tothom la lectura de Un metge rural. El perquè val la pena llegir aquest llibre tan sols es pot entendre llegint-lo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA