El primer número de la revista
lisboeta Contemporânea va aparèixer l'any 1922. D'entre les cent
quaranta-cinc pàgines que contenia, en destacarem setze (de la cinc a la
vint-i-una) que són les que ocupen el relat «O banqueiro anarquista» de
Fernando Pessoa.
El banquer anarquista
és una conversa de sobretaula entre un narrador i un personatge que, davant de
l'astorament del seu interlocutor, es defineix, sí, com a banquer anarquista,
fet que prova de demostrar —amb grans mostres de lucidesa, cinisme i múltiples
fal·làcies disfressades de sil·logismes— durant tot el relat. Com tot bon llibertari, el
nostre banquer contraposa les ficcions socials que la humanitat ha anat
construint durant segles a la realització de les realitats naturals que segons
ell són l'ideal al qual hem d'aspirar. Tenint en compte que una de les ficcions
socials més dominants són els diners, el protagonista d'aquesta història
decideix de vèncer, i per tant abolir el poder que exerceixen, acumulant-ne
tants com pugui. I ara és quan recordem que des del títol estàvem avisats que
es tractava d'una sàtira dialèctica.
En acabar de llegir aquest relat, es fa difícil no imaginar (per tot seguit descartar-ho) que la immensa
majoria de banquers actuals potser són, també, banquers anarquistes entestats a
enfonsar des de dins la ficció social més arrelada de totes.
I acabem amb una profecia del
banquer anarquista, que l'any 1922 ja veia que segons on la cosa no pintava
gaire bé:
«[...] o que sai de uma
dictadura revolucionária —e tanto mais completamente sairá, quanto mais tempo
essa ditadura durar— é uma sociedade guerreira de tipo ditatorial, isto é, um
despotismo militar. [...] E foi sempre assim. [...] O que saiu das agitações
políticas de Roma? O império romano e o seu despotismo militar. O que saiu da
Revoluçaõ Francesa? Napoleaõ e o seu despotismo militar. E v. verá o que sai da
Revoluçaõ Russa... Qualquer coisa que vai atrasar dezenas de anos a realizaçaõ
da sociedade livre...»