divendres, 31 de maig del 2013

Gestors culturals

La definició de gestor, segons el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), és: «1. que gestiona, 2. Persona que porta els afers d'una societat, 3. Persona que professionalment es dedica, per encàrrec d'un tercer, a resoldre i a activar afers que no requereixen la compareixença de l'interessat.» Per tant un gestor cultural seria... ni idea. Després d'intentar informar-me'n, he quedat sepultat per un allau de verbs-xiclet d'aquells que estan tant de moda avui en dia. Un gestor cultural dirigeix, coordina, promou, dissenya, planifica, diagnostica, impulsa, optimitza i dinamitza alguna cosa —no he aconseguit saber què, però això deu ser secundari—, i fa molts power points. I màsters i postgraus. En les interessantíssimes i vaporoses descripcions que he trobat de les tasques pròpies d'un gestor cultural, apareixen paraules i combinacions tan boniques com agents locals, estratègies creatives, equipaments i dinàmiques interculturals.
No dubto que fer de gestor cultural deu ser una feina molt gratificant i enriquidora, com totes les que tenen relació amb el món de la política i de l'empresa, àmbits des dels qual sempre s'ha fomentat la cultura, com tothom sap. Ara, si he estat injust ironitzant sobre la importància d'una tasca que uneix dos mots que per a mi són als antípodes, l'un de l'altre, a banda de demanar disculpes, m'agradaria que algú m'expliqués, de manera entenedora, en què consisteix aquest ofici i per a què serveix.  
 

dilluns, 27 de maig del 2013

1984

Un dia parlava de les cobertes generalment horroroses que arreu protegeixen les flors del mal baudelairianes de la intempèrie. 1984 de George Orwell ha tingut una mala sort molt semblant: des de l'any de la seva publicació (1949) ha concitat una sèrie de nyaps visuals d'un mal gust difícil d'explicar. Un altre dels dubtosos honors d'aquesta novel·la és ser constantment citada des de posicions polítiques de tots colors. A Núvol són tan amables que han cregut convenient publicar un article meu que, més o menys, tracta sobre això. 

diumenge, 26 de maig del 2013

Llibres prohibits (II)

Les aventures de Sherlock Holmes. Prohibit l'any 1929 a la Unió Soviètica, segons l'autoritat competent, a causa de la gran quantitat d'elements ocultistes que conté. Però n'hi ha més: als anys vuitanta del segle passat la televisió soviètica va crear una sèrie dedicada a transportar a la pantalla les peripècies de Holmes i Watson i, és clar, no van poder evitar la temptació d'ometre l'addicció a les drogues del detectiu, alhora que van canviar l'Afganistan per un «est» difuminat com a lloc on Watson havia fet de metge durant la seva etapa a l'exèrcit britànic.
Ah, l'any 2011, alguns mormons nord-americans van aconseguir que en algunes escoles es prohibís la lectura de Estudi en escarlata. Per què? Doncs perquè en aquest llibre, Conan Doyle descriu les dificultats que l'any 1847, a Utah, un noi que no és mormó té quan es vol casar amb una noia d'aquesta comunitat. Clar.

dimarts, 21 de maig del 2013

Russos, duels, dols i recordatoris

Georges-Charles de Heeckeren d'Anthès va morir el 2 de novembre de 1895, a l'edat de vuitanta-tres anys. Durant la seva vida, aquest militar alsacià va fer moltes coses però se'l recorda per una de sola: va matar Aleksander Puixkin. Es veu que els rumors que d'Anthès s'entenia amb la senyora Puixkina van acabant sent tan insuportables pel poeta rus (el caràcter arrauxat del qual era conegut per tothom) que aquest va reptar el militar a un duel. I per demostrar que els poetes d'aquella època no tenien gaire a veure amb l'estereotip de l'artista malaltís, nyicris i covard, el 8 de febrer de 1837, a quinze graus sota zero, Puixkin va rebre un impacte de bala a l'estómac. Ben aviat, van començar a córrer rumors que la mort del poeta havia estat orquestrada des de dalt (i dalt vol dir el tsar Nicolau I). I és que es fa difícil de creure que tot el que va passar des de l'organització del duel fins a la mort de Puixkin, quaranta-sis hores després de ser ferit, fos casual. Poc després, un jove Mikhaïl Lèrmontov va escriure una elegia dedicada a Puixkin («La mort del poeta») i va exposar d'una manera ben raonable els seus dubtes sobre la fortuïtat de la mort del poeta moscovita. Lèrmontov fou desterrat i va morir el 25 de juliol de 1841; en un duel.
(Nota recordatòria: he de rellegir Eugeni Oneguin, La filla del capità i Un heroi del nostre temps.)
 

dissabte, 18 de maig del 2013

Casualitats electives

Com més sovint ens passa una cosa, menys casual ens sembla. Avui em refereixo a això: un bon dia descobreixo un nom que desconeixia del tot, i a partir d'aquell moment me'l començo a trobar quasi diàriament.
Darrer exemple: assisteixo a la presentació de De llindar en llindar de Paul Celan, que compta amb la presència del traductor de l'obra, Arnau Pons; en parlo en una entrada; un lector molt amable i comentarista fidel em recorda el llibre Celan, lector de Freud del mateix Pons; decideixo de rellegir el llibre en qüestió; a la pàgina trenta-sis trobo que, referint-se a Celan, Pons escriu: «La solidaritat amb Büchner i amb Lenz em sembla evident, com amb Kafka, Mandelstam o Lichtenberg (per l'actitud crítica d'aquests autors amb la tradició)», i veig que el nom de Lichtenberg ja l'havia subratllat en llapis però, com tantes altres vegades, no havia seguit la pista del personatge. No sé res de Lichtenberg i en busco informació per internet, un personatge apassionant, descobreixo.
Un parell d'hores després, tinc una estoneta per mirar alguns dels blogs que més m'agraden, entre els quals l'imprescindible El missatger i veig que, en l'entrada del 30 d'abril, en Roger explica que ha escrit un article a Núvol (una revista digital de cultura molt interessant) sobre... sí: Lichtenberg. Llegeixo l'escrit amb una barreja de perplexitat i alegria. Casualitats, en diuen. Ara tancaré el cercle comprant-me (i llegint i subratllant en llapis) Quadern de notes on espero trobar alguna altra referència que, tard o d'hora, em conduirà cap a una altra direcció. I així tota la vida, espero. Hi ha poques coses més divertides.
 

dimarts, 14 de maig del 2013

Paraula i realitat

Segons el lingüista francès Émile Benveniste (1902-1976), el pensament no és un fenomen independent que pugui transcendir el llenguatge. Els humans expressem pensaments que només són possibles a través de la combinació de paraules preexistents a aquests pensaments. Les paraules ja hi són i esperen que algú les connecti d'alguna manera determinada per acabar expressant el que entenem per idees (originals o no, això ja és un altre tema). Émile Benveniste també diu que Aristòtil no hauria expressat de la mateixa manera la seva idea d'ésser si en lloc del grec hagués emprat una llengua com l'ewe de Togo, idioma en què aquest verb no té un sentit copulatiu o lligat a l'existència.
No sé —ni crec que sigui rellevant saber-ho— què hauria passat si Aristòtil hagués nascut a Togo. El que sé és que hi ha persones que canviant o eliminant paraules creuen que aconseguiran canviar i finalment eliminar els aspectes de la realitat que no els agraden. I sovint se'n surten. Mireu, sinó, el que han aconseguit amb la paraula patois. El magnífic lingüista occità Patric Sauzet ho explica perfectament. En fi, que es pot fer tota la brometa que es vulgui sobre el lapao i el lapapyp, però el tema és molt seriós.

dissabte, 11 de maig del 2013

Un nou llindar

Ahir, a l'Institut Goethe de Barcelona, es va presentar De llindar en llindar, el primer volum de la sèrie de traduccions de l'obra de Paul Celan que LaBreu Edicions ha decidit de publicar, sempre amb traducció d'Arnau Pons. La intenció d'oferir tota la producció del poeta de Czernowitz (la prosa també) és, sens dubte, una de les notícies més importants dels darrers anys pel que fa a l'àmbit literari català, i la intervenció de Pons, una garantia absoluta de rigor, lucidesa i fiabilitat. A més a més, l'aposta per editar l'obra de Celan de llibre en llibre i, així, eludir l'enfarfegament típic de les edicions que concentren tota l'obra en un sol volum, com per exemple passa en castellà, fa que aquest projecte encara sigui més engrescador.
Si un dels senyals més clars de la salut d'una llengua és la qualitat de les obres que s'hi poden trobar traduïdes, aquest projecte de LaBreu Edicions no té preu.
 

dijous, 9 de maig del 2013

Biografies

De jove, Milan Kundera va quedar molt decebut en saber que el personatge d'Albertine, de qui s'havia enamorat mentre llegia el volum A l'ombra de les noies en flor de A la recerca del temps perdut, no estava inspirat en cap noia de pell fina sinó en la figura d'un home bigotut. La il·lusió de Kundera es va esfumar del tot després de llegir una biografia de Proust i assabentar-se que darrere d'alguns personatges femenins que poblen l’obra d’aquest meravellós escriptor francès hi ha tot de models masculins. Kundera acaba afirmant, amb Flaubert, que «L'artista ha de fer creure a la posteritat que no ha viscut.» Res de biografies, autobiografies i memòries, doncs.
El gènere biogràfic és la germana pobra de la literatura especialitzada. Al capdavall no reflecteix res més que hores i hores de feina d'algú que es dedica a l'art tan poc gratificant d'escriure sobre algú altre. Els crítics literaris, si més no, poden disfressar la seva impúdica exhibició de coneixements darrera de la noble pretensió d'explicar alguna obra, però un biògraf... És una feina ingrata, sens dubte. I tot això sense entrar en la retòrica cul-de-sac que defineix el text biogràfic com una obra de ficció que ens acaba dient molt més sobre el biògraf que sobre el biografiat, que ja se sap que tot és relatiu. Ironies i menyspreus a banda, jo he gaudit i continuo gaudint molt llegint i rellegint biografies, encara que darrerament me n'hagi empassat algunes de mediocres (concretament Groucho, de Stefan Kafner, i Cortázar. De cronopios y compromisos, d'Enzo Maqueira).
I una breu llista de recomanacions biogràfiques, la majoria no gaire fàcils de trobar (l'ordre és del tot aleatori):
1) Proust, Edmund White (1999)
2) Baudelaire, Claude Pichois i Jean Ziegler (1991)
3) Tchékhov, Sophie Laffite (1976)
4) Joseph Roth, David Bronsen (1974)
5) Primo Levi, Ian Thomson (2003)
 
 

dissabte, 4 de maig del 2013

Woody Allen

És pronunciar «Woody» i després «Allen» i veure's immediatament engolit per un tsunami de tòpics. Que si sempre fa la mateixa pel·lícula; que si li serveixen per exorcitzar les seves neurosis; que si això de dirigir un film cada any no s'aguanta per enlloc; que si és genial (així, sense cap mena d'explicació); que si sort d'Europa perquè als Estats Units ningú no el comprèn, pobre; que si encara que la seva darrera producció sigui fluixeta, és molt millor que la mitjana del que arriba a les nostres pantalles; que si ell no està malament però els qui són insuportables són els seus admiradors més incondicionals, que ja riuen com a posseïts tot just sona la inevitable peça de dixieland que acompanya els crèdits que introdueixen el film (sí, aquells on apareixen Charles H. Joffe i Jack Rollins)... Tsunami.
Per no caure en tòpics, tan sols una dada, primer, i una valoració personal, després: de les més de quaranta pel·lícules que ha dirigit en una quantitat semblant d'anys, sembla que els entesos creuen que les que han de passar a formar part del cànon són Annie Hall (1977), Manhattan (1979) i La rosa porpra del Caire (1985). Les que a mi no em fa res reveure els cops que calgui són, en aquest ordre: Delictes i faltes (1989), Zelig (1983), Dies de ràdio (1987), Broadway Danny Rose (1984), Ombres i boira (1992), El dormilega (1973) i Un final made in Hollywood (2002).
I per acabar, dos llibres. En el primer, el seu autor, Eric Lax, fuig de tòpics i ens presenta una sèrie de converses amb un Woody Allen seriós i autocrític; el segon és un recull de relats que tot seguidor ja deu haver llegit.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA