dijous, 8 d’agost del 2013

Hiroshima i Nagasaki

A La escritura o la vida Jorge Semprún (1923-2011) porta a la pràctica una màxima que havia interioritzat des que fou alliberat de Buchenwald l'any 1945: la ficció és la manera més eficaç de transmetre el patiment humà. És una idea semblant a la que Primo Levi va exposar moltes vegades i que concep el terme ficció com una amalgama de diversos gèneres i de testimoniatges directes o indirectes.
Masuji Ibuse (1898-1993) va recollir moltes entrevistes i diaris personals per escriure Kuroi Ame («Pluja negra»), publicat el 1966. Kuroi Ame és una novel·la sobre l'endemà. L'endemà que una bola de foc de dos-cents cinquanta metres de diàmetre i d'un milió de graus centígrads caigués sobre Hiroshima. Vuitanta mil morts a l'acte i dos-cents mil en total. Tres dies després, Nagasaki. Ibuse sap que les xifres bloquegen l'enteniment i classifiquen l'horror i, per tant, ens explica un seguit d'històries petites, la més rellevant de les quals la protagonitza Yasuko, una noia que, anys després del bombardeig, té problemes per casar-se perquè se sospita que la radiació la pot haver afectat. La contenció, sensibilitat i les pinzellades d'humor d'Ibuse no suavitzen ni de bon tros la ferida que aquest llibre deixa en el lector que s'hi acosti sense apriorismes.
Abans-d'ahir va fer seixanta-vuit anys que el pilot de l'Enola Gay va deixar caure una bomba atòmica sobre Hiroshima. La memòria constituïda a còpia d'aniversaris és el camí directe cap a l'oblit. Llegir és l'antídot contra la institucionalització de la memòria i la divisió del temps en real i oficial; escriure, també.
Podeu llegir Kuroi Ame en moltes llengües i en aquest blog trobareu un molt bon compendi de literatura japonesa i xinesa.

9 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La literatura, taller de creació i recreació de mons...
Fa escruixir, aquest aniversari: és impactant. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure i recordem també aquells més humils, gràficament parlant, però igualment densos de sofriment.

Lior ha dit...

T'ha sortit una altra sentècia lapidària: La memòria constituïda a còpia d'aniversaris....
La tesi, de Semprun, Primo Levi i teva aleshores és, pregunto; La constitució de la memòria, especialment aquella que no forma part d'una experiència directa pròpia -posa-hi Hiroshima, per exemple- s'hauria de fer via relat-ficció per fer-la "pròpia"? O algu així...

David ha dit...

Teresa, aquests dies estic rellegint K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella i justament hi trobo la mateixa reflexió. Diu: "Hem preferit la forma novel•lada perquè ens ha semblat més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura." En aquest blog meu sovint incloc referències a l'Holocaust i mai no he volgut comparat aquella barbàrie amb cap altra, això no evita que cada cop que llegeixo sobre Hiroshima i Nagasaki no se'm bloquegi l'enteniment, realment en costa de dir-ne res que no soni buit.

No cal que sempre es faci per mitjà del relat ficció. Ara bé, mentre era a Birkenau, un nazi li va dir a Primo Levi que no s’esforcés per sobreviure perquè, si ho aconseguia, allà fora ningú no es creuria el que cap supervivent expliqués. No es tracta pas, evidentment, de donar la raó a aquell nazi, però sembla que la ficció aconsegueix transmetre més fidelment (acabo d’escriure aquest adjectiu i ja me’n penedeixo) el que molts va haver de patir. A més, de quina manera si no és per mitjà de la ficció es pot descriure el patiment dels qui no van sobreviure? Tot plegat, és clar, no nega la importància vital del testimoni directe que, de fet, hauria de ser la base de “la Història” i no pas el seu complement. L’Holocaust era un projecte d’oblit, però si deixem la memòria en mans dels organitzadors d’aniversaris correm el risc de banalitzar i estandarditzar el dolor i fer-lo entrar en la llista d’ “horrors històrics”. Seria un altre triomf de l’arxiu sobre el testimoni, de la burocràcia sobre la realitat. La memòria –sigui literària o no- és un model de coneixement que molesta perquè eleva l’anècdota a la categoria de fet històric. El problema és que l’home modern no vol recordar perquè no accepta el poder normatiu del passat, el considera un atac a la seva suposada “autonomia”. Disculpa el discurs, Lior.

Lior ha dit...

Agraeixo infinitament el discurs!
La pregunta era tècnica, vull dir sobre com realment fem, integrem a la nostra memòria, la construïm amb fets "aliens", no viscuts a la pròpia carn.
Contra el triomf de l’arxiu sobre el testimoni, contra les estadístiques sobre les víctimes. Contra la segona mort, la desmemòria, doncs.

David ha dit...

És una pregunta molt difícil, Lior. Sospito que una part de la resposta té a veure amb una paradoxa, i és que per integrar aquests testimonis en la nostra memòria hem d'oblidar-nos per un instant de nosaltres mateixos i, alhora, ser més conscients que mai de la nostra existència singular. No ho sé, m'és més fàcil de descriure el què que el com.

Anònim ha dit...

Tenen raó, David. I la teva sentència explica el perquè. La realitat històrica és massa sovint una collita atipadora de dades , dates i noms que no porten enlloc. La "ficció", la recreació, el relat permeten entrar a la vida, permeten construir personatges, identitats.

Tenim tendència a oblidar Hiroshima i Nagasaki. De fet en sabem poc: un dia, una acció, 80.000 morts. Que és com dir: ahir es va estavellar un autocar i van morir sis persones.

David ha dit...

Exacte, és que les xifres paralitzen: un milió i mig d'assassinats a Cambodja... S'escriu i es llegeix un cop i un altre, però mai no es pot assimilar.

El missatger ha dit...

Molt interessant la vostra conversa sobre el poder del record, el testimoni o l’arxiu, un dels temes que més interessen a en David, almenys a jutjar pel bloc.
No recordo si ja ho hem parlat, però una de les meves obsessions són els vídeos que documenten explosions de bombes atòmiques. Hiroshima i Nagasaki van ser dos dels actes més salvatges d’un segle XX que hauria d’impugnar la visió de la història com un progrés continu: un atac contra la població civil, sense permetre com a mínim que abandonessin la ciutat.

David ha dit...

Sí, és dels temes que trobo més interessants.
No recordo que n'haguéssim parlat, d'aquesta obsessió teva. Per molt que s'intenti imaginar aquell instant en què el món es fon, és impossible.
Em sembla que sempre s'explica que el pilot de l'Enola Gay després se'n va penedir, de llançar la bomba. M'imagino que el "complia ordres" no el va acabar de consolar del tot (cosa estranya en l'estament militar i en tants altres).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA