diumenge, 27 d’octubre del 2013

Fum de fàbrica

L’any 1918 Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va publicar un recull d’articles en castellà (trenta-dos) que es va titular Humo de fàbrica. La immensa majoria d’aquests articles mostren un Salvat-Papasseit proper a l’anarquisme i al socialisme, i que es defineix com a espanyol. Posteriorment, el poeta, coincidint amb el canvi de llengua literària, va afegir la reivindicació identitària i la voluntat de llibertat per a Catalunya al discurs inicial encès i violent.
Però tornem a Humo de fàbrica. Conté un article («La risa del diputado») que és una crítica demolidora al sistema polític espanyol. El dels anys vint. El d’ara. El de sempre. Us en cito algunes frases (traduïdes):
«Estat d’opereta, aquest Estat espanyol; Estat de ficció i buit.»
«Del nostre Parlament només es podrà treure una conclusió: Espanya és la nació més feliç de la terra i la que viu millor. I ja sabeu que Espanya no és així. Diputat, a Espanya sempre ha estat sinònim de vil. Els governs d’Espanya gasten milions de pessetes en les eleccions. Els ministerials o peguen o subornen, els de l'esquerra menteixen, i roben i plomen, entre tots, a aquells que no peguen ni subornen, a aquells que no menteixen i deixen que els plomin entregant els seus vots.»
«[El Parlamentarisme] A Espanya és infàmia, covardia, lladronici obert, descarat, cobert amb la capa del riure.»
«Aquí el millor sistema és negar l’existència de problemes, i abandonar les Cambres la tarda que un torero llueix postures davant d’una massa cafre i sanguinària; entre la qual hi ha el millor de Madrid: el Senat, el Congrés, la família reial, totes les prostitutes de la cort.»
«—Veieu aquell home que riu? Doncs és un diputat; és un pocavergonya.»
 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Europa

Quan Karl-Markus Gauss vol escriure sobre Europa, no visita les oficines del Deutsche Bank, ni el Parlament europeu a Brussel·les, ni tan sols cap capital que competeixi per ser la botiga més gran del món. Gauss visita els sefardites de Sarajevo, la boscosa Gottschee eslovena, la població albanesa de Calàbria, el sòrabs d’Alemanya i els aromanesos de Macedònia. Ras i curt: Europeus en extinció.
L’Europa de Gauss és una Europa de presències fantasmals, de pobles mig abandonats, de nacions abocades a la desaparició. Tanmateix, és important remarcar que Gauss, malgrat la simpatia que sent per la majoria de persones amb qui es troba en aquest viatge, en cap moment no mostra la més mínima condescendència envers ningú. Tot i que desvela amb molta clarividència els motius —mai innocents— del deteriorament d’aquesta Europa invisible, també descriu sense embuts la reacció de vegades etnocentrista, folklòrica, lògicament defensiva, i curta de mires de molts d’aquests pobles en extinció. Reacció que mai no preocupa les grans nacions dominadores: els balls regionals no fan cap mena de por. Resumint: quan Europa oblida que la seva diversitat va molt més enllà de la que marquen les fronteres estatals, esdevé còmplice de la seva pròpia desaparició.
He descobert Gauss i aquest llibre gràcies al blog imprescindible de Xavier Farré.
 
Sarajevo

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Les finestres

Aquell qui mira des de fora per una finestra oberta no veu mai tantes coses com qui mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada per una espelma. El que podem veure a la llum del sol sempre és menys interessant que el que passa darrere d’un vidre.
En aquest forat negre o lluminós la vida viu, somnia, pateix.
Més enllà de les ones de teulades, albiro una dona madura, arrugada ja, pobra, sempre inclinada sobre alguna cosa, i que no surt mai. Amb la seva cara, amb la seva roba, amb els seus gestos, amb molt poca cosa, he refet la història d’aquesta dona, o més aviat la seva llegenda, que de vegades m’explico a mi mateix plorant.
Si es tractés d’un home vell i pobre, també hauria refet la seva història amb la mateixa facilitat.
I me’n vaig al llit, orgullós d’haver viscut i patit fora de mi.
Potser em direu: «Estàs segur que aquesta llegenda és la veritable?» Quina importància té la realitat situada fora de mi, si m’ha ajudat a viure, a sentir que sóc i què sóc?

Charles Baudelaire. Le Spleen de Paris, 1869.
(Traduït i traït per un servidor.)


dimarts, 1 d’octubre del 2013

Prodigis vienesos

L’home ha citat el misteriós «Loris» al Cafè Griensteidl. Es mor de ganes de saber qui hi deu haver darrere d’aquest pseudònim que signa l’article extraordinari que va rebre fa uns dies. Ha de ser per força algú —madur i silenciós— que ha cultivat l'essència més sublim del llenguatge d’una manera gairebé màgica. Ha de ser un savi reclòs que, per algun motiu ocult, finalment ha decidit de fer-se veure.
De sobte, un barbamec esprimatxat i amb pantalons curts s’acosta a la seva taula, fa una reverència i diu amb una veu aguda: «Hofmannsthal. Jo sóc en Loris.» L’home no s'ho pot creure. És possible que aquest estudiant de batxiller sigui un nou Keats?, un nou Rimbaud? Com pot algú que no ha viscut expressar una visió tan profunda de la vida? L’home —Hermann Bahr— encara se’n feia creus dècades després. Malauradament, però previsiblement, el geni de d’Hugo von Hofmannsthal es va estabilitzar. En català, podem llegir-ne Carta a Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, un escrit magnífic de quan aquest autor vienès tenia vint-i-vuit anys.
Stephan Zweig ho recull tot plegat a El món d’ahir. Memòries d’un europeu.
Em repeteixo.
 
Reinhold Völkel, Café Griensteidl (1896)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA