dissabte, 21 de desembre del 2013

Formalisme rus

«Sempre començo a escriure els meus llibres a la primavera. Potser per a molta gent això [l'estació] és irrellevant, però no pas per a mi. Tanmateix, la primavera d’enguany sembla una mica impredictible; esculls un tema i el temps canvia contínuament. Neva, desglaça, la neu s’amuntega als pins... És impossible de saber si som a l’abril o al Nadal. Però la vida és meravellosa en el sentit que continua canviant, sempre és diferent.»
 
Segons el teòric de la literatura rus Victor Šklovskij (1893-1984), la literatura (i, per extensió, l’art en general) avança o s’encalla depenent de la ruptura o l’acomodament que produeixi respecte al que ja en coneixem. La idea és que, un cop convertida en automatisme (clixé), qualsevol pràctica artística perd la seva força, que només podrà recuperar per mitjà d’una desautomatització, és a dir, d’una fugida d’aquests models ja fixos. El receptor de l’obra en qüestió sabrà que es troba davant de quelcom especial quan noti un estranyament, una ruptura, una desfamiliarització, una singularització, renovació, resignificació i reintensificació del llenguatge respecte al que estava acostumat, sense que això impliqui que, per tal de construir quelcom perdurable des d’un punt de vista artístic, calgui passar forçosament per l'hermetisme.
Aquests postulats formen part de l’ideari dels formalistes russos, un grup d’intel·lectuals, molt propers a les avantguardes, que van reaccionar contra el biografisme i el positivisme que dominava els estudis literaris durant les primeres dècades del segle xx. El formalisme rus va conviure sense gaire problemes amb el poder soviètic fins que Trotski s’hi enfrontar directament cap a 1924-25. Des d’aquell moment, centrar-se en la forma més que no pas en el contingut d’una obra d’art et podia dur de cap al gulag.
Els múltiples assajos de Šklovskij sobre cinema i literatura, i els llibres de viatges que va escriure es mereixen que alguna editorial catalana hi pensi.
 

divendres, 13 de desembre del 2013

Reflexions berlineses

L’any 1997 l’editorial valenciana Tàndem Edicions va publicar un assaig i dues entrevistes en què el pensador Isaiah Berlin (1909-1997) reflexiona sobre el nacionalisme. Es tracta d’un volumet de tot just cent tretze pàgines titulat, convenientment, Nacionalisme en què aquest filòsof nascut a Riga i educat a Anglaterra sosté que aquesta ideologia, si més no a occident, és una invenció alemanya que parteix del desig de rescabalar-se del que és percebut com una ferida (històricament comprovable o no), per tant d’una injustícia. Berlin distingeix entre un nacionalisme no-agressiu (basat en la concepció herderiana d’autodeterminació cultural) i un d’agressiu, encara que el primer pot acabar esdevenint el segon. 
Em pregunto: quina és la ferida o la injustícia que propicia el naixement del nacionalisme espanyol (d’arrel fonamentalment castellana)? És una ferida de caire geogràfic? Pot ser que la planura faci somniar en la construcció d’imperis? Hem de recórrer a Taine o a Borges? Sincerament, no ho sé. Potser s’hauria de fer un simposi per a estudiar-ho.
 

divendres, 6 de desembre del 2013

Compendi de W. G. Sebald

L’escriptor alemany W. G. Sebald va morir el desembre del 2001 a causa d’un aneurisma que va patir mentre conduïa prop de Norwich. Tenia cinquanta-set anys i en feia tretze que publicava llibres. La narrativa de Sebald combina la ficció amb la no-ficció i inclou fotografies que sovint tenen una relació metafòrica amb els texts que acompanyen. Tot plegat representa un estudi pràctic sobre el pas del temps, el record, el desarrelament, i el paisatge urbà i rural com a font incessant de reflexió. Ressonen Borges, Joyce, Benjamin, Bernhard, Kafka, Proust, Stendhal...
De Sebald, ara n’estic llegint Campo Santo, un llibre pòstum que inclou narracions inspirades per un viatge a Còrsega i una sèrie d’articles molt interessants (els de Kafka i Jean Améry, sobretot). Ara: no em vull enganyar, només estic fent temps per tornar a llegir Austerlitz, la seva obra mestra, que em va estabornir no fa pas gaire. Si un llibre no et demana que el tornis a llegir és que no calia llegir-lo. Walter Benjamin va dir que totes les grans obres funden un nou gènere o en dissolen un de vell. Austerlitz és ben bé això. (De Sebald, en català, només podem llegir Els emigrats, també molt recomanable.) [M’acabo d’assabentar que d’Austerlitz també hi ha una traducció catalana, el que passa és que és molt difícil de trobar.]
Per acabar: si teniu quaranta-nou minuts, aquí trobareu una conferència de Sebald a l’institut 92Y de Nova York (en aquests casos jo aprofito per planxar, fer el sopar, o rentar plats, i vaig escoltant; d’algun lloc hem de treure el temps, oi?); si només teniu mitja hora, podeu mirar el documental magnífic que trobareu aquí sota sobre les diferents localitzacions que apareixen a Austerlitz. I, de regal, un blog extraordinari sobre Sebald i una entrevista radiofònica que va concedir vuit dies abans de morir.
 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA