Joan Ferraté (1924-2003) va ser
professor universitari de llengües clàssiques a Cuba i de literatura espanyola
i literatura comparada a la universitat canadenca d'Alberta, a Edmonton.
Paral·lelament va fer de traductor i va ser un destacat crític literari. És en
aquest darrer camp que va ser una figura pionera, per exemple, fent servir
termes propers a l'estructuralisme abans que aquesta escola teòrica s'estengués (amb tots
els respectes, no el felicitarem per això), i centrant la teoria literària en el
lector, abans que s'inventés allò que es va anomenar estètica de la recepció. La seva obra Dinámica de la poesía és un dels textos de teoria literària més
importants escrits en llengua castellana.
A finals dels anys setanta,
Ferraté va tornar a Catalunya. No va dubtar mai a analitzar la situació de la
literatura i cultura catalanes i, també, és clar, la figura i obra del seu
germà. Mantenia la idea que els catalans (els principatins) som mediocres per
naturalesa (no patiu, segons ell, no és un terme despectiu) i que no hem tingut
mai cultura intel·lectual perquè no l’hem creguda necessària. L'exemple màxim
d'aquesta manca d'ambició i tradició cultural el trobem en la nostra literatura
medieval, conformada bàsicament per un mallorquí i un bon grapat de valencians.
M'he empassat Opinions a la carta (Barcelona: Ed.
Empúries, 1993) en poc més de dues hores i m'ho he passat molt bé. En les
entrevistes contingudes en aquest volum, Ferraté expressa repetidament la seva
admiració per Carner, Riba, J. V. Foix, Leo Spitzer, Charles Dickens, Jane
Austen i Ausiàs March alhora que no s'està de qualificar La pell de brau d’Espriu de llibre «infecte, horrible, repugnant i
vomitiu», entre d’altres carxots que va repartint a
tort i a dret. Moltes de les opinions de Ferraté són, és clar, discutibles però,
situat al marge de la subvenció, és una veu independent com poques que he
llegit en català. En aquest sentit, és difícil no estar d'acord amb ell quan descriu
les relacions entre política i cultura nostrades, farcides de repartidores,
capelletes i doctrines oficials.
I per acabar, una qüestió que
Ferraté es pregunta contínuament: què ho fa que els nostres autors no escriguin
quasi mai sobre literatura? Les conclusions de Ferraté són impagables, us avanço
que l’adjectiu que hi abunda més és analfabets.