Francis
Galton (1822-1911) va ser una de les ments més privilegiades del
segle xix britànic.
Caldria una enciclopèdia per reflectir tot el que va tenir temps de
fer durant la seva vida. Que fos un nen prodigi hi va ajudar, és
clar. Als dos anys ja llegia i als sis s’empassava
les obres de Shakespeare com si res... Cinc cèntims de les gestes d’aquest home tan singular: Galton va ser explorador (com a bon
cosí de Darwin que era), va escriure reculls antropològics dels
seus viatges, va ser el pare de l’estadística moderna (ara veurem
alguns dels seus estudis més significatius) i de l’eugenèsia (que
avui, és clar, sona molt malament però que al segle xix
era més innocent que no sembla), va inventar els mapes del temps i el concepte
d’anticicló, va ser el primer a suggerir que les empremtes
dactilars podrien ser útils per a resoldre crims, va escriure una
novel·la (bé, dues, però l’altra la va cremar una neboda seva,
que la va trobar molt indecorosa) que es deia Kantsaywhere (un títol
magnífic) i que descrivia una societat on la gent era forta i no
tenia malalties, tot perquè els sans es casaven entre ells i els
dèbils s’extingien.
D’entre els estudis estadístics de Galton volem destacar-ne dos: el primer pretenia saber si les persones per les qual la gent pregava vivien més (decebut, va comprovar que no), i el segon va ser un estudi que havia de dibuixar un mapa de la bellesa de les dones de Gran Bretanya. Després de voltar pel país durant mesos, Galton va concloure que en una escala que anava des de atractiva fins a repulsiva, a Londres és on hi havia les dones més maques i a Aberdeen les més espantoses. Ah, i hi ha una planta que es diu galtònia en honor a aquest geni tan peculiar. Tot plegat, molt victorià.
El matrimoni Galton. La senyora Louisa James Galton fa cara de resignada.