Paul Celan i Kafka

«Va posar virtuts i defectes, innocència i culpa, qualitats bones i dolentes a balança perquè volia certeses abans de jutjar-se. Però apilat d’aquesta manera, la balança restava equilibrada. Com que ho volia saber tant sí com no, va tancar els ulls i caminà al voltant de la balança, ara seguint la direcció de les busques del rellotge, ara en la contrària, fins que ja no sabia quin platet sostenia què. Aleshores, sense mirar, va decidir quin dels dos extrems el jutjaria. I sí, quan va obrir els ulls una altra vegada, un braç havia baixat. Ara bé, no hi havia manera de saber quin era: si el del platet de la culpa o el de la innocència. Això el va fer enfadar molt. No va voler veure l’avantatge de la situació i es va condemnar, tot i que sense ser capaç de treure’s de sobre la sensació que podria estar cometent una injustícia amb si mateix.» 

Paul Celan

Matisyahu i nosaltres

Hi haurà un dia —no gaire llunyà— que a l’entrada del zoo i de l’aquàrium hi haurà activistes que ens preguntaran si som vegetarians o no, en cas que no, haurem de condemnar tots els carnívors explícitament. Hi haurà un dia que si ens ve de gust trepitjar el Liceu, ens demanaran, primer, si som anarquistes i, després, si condemnem la bomba del 1893; als francesos que demanin un kebab pels carrers de Marsella, si condemnen la colonització d’Algèria, i a qualsevol català que viatgi a Grècia, si reprova la brutalitat dels almogàvers. Ara bé, tranquils: un cop fet tot això, algú demanarà disculpes. Haurà estat un malentès. Doncs això ja passa. Aquí. 

La galeria

Feliu Elias. La galeria (1928)

Flaubert, Turgénev i Tolstoi

El 21 de gener de 1880, Gustave Flaubert escriu una carta al seu amic Ivan Turgénev en què li agraeix que l’hagi ajudat a descobrir un tal Tolstoi. En aquell moment, Tolstoi tenia 52 anys i fora de Rússia no era gens conegut.Flaubert, que havia llegit els tres volums de Guerra i pau en una setmana, en deia això: 

«Gràcies per haver-me fet llegir la novel·la de Tolstoi. És de primera categoria. Quin pintor i quin psicòleg! Els dos primers volums són sublims. Però el tercer s’enfonsa estrepitosament. Es repeteix i filosofa! Vull dir que aquí és quan el veiem a ell, l’autor i el rus, mentre que fins aleshores tan sols havíem vist la Naturalesa i la Humanitat. Em sembla que de vegades té coses shakespearianes. Durant la lectura feia crits d’admiració, i això que és llarga! Parleu-me de l’autor. És el primer llibre que fa? En tot cas, els té ben posats. Sí, està molt bé! Molt bé!»

Dedicar l’adjectiu «shakespearià» a l’autor que segurament més odi va expressar vers Xècspir fa més gràcia que no pas la suposada posició correcta de les gònades de l’eminent autor rus. 

Wittgenstein i la RENFE

No voldria ser frívol, però a cada vagó de cada tren de rodalia (o no) d’aquest país hi hauríem de poder llegir el fragment següent de Über Gewissheit de Ludwig Wittgenstein:
«Imagineu algú que va a cercar un amic a l’estació de ferrocarril i no es fixa, simplement, en l’horari de trens i va a l’estació en el moment precís, sinó que diu: “No tinc cap mena de creença que el tren arribi realment, però aniré a l’estació de totes maneres”. Fa el mateix que una persona normal, però ho acompanya amb dubtes o malestar personal, etcètera.»

Preàmbul a les instruccions per donar corda al rellotge

Pensa en això: quan et regalen un rellotge et regalen un petit infern florit, una cadena de roses, un calabós d’aire. No et donen el rellotge i prou, per molts anys i esperem que et duri perquè és de marca bona, suís amb àncora de robins; no et regalen només aquest picapedrer menut que et lligaràs al canell i que passejarà amb tu. Et regalen —no ho saben, el terrible és que no ho saben—, et regalen un nou bocí fràgil i precari de tu mateix, quelcom que és teu però que no és el teu cos, que cal lligar al cos amb la seva corretja com un bracet desesperat penjant del teu canell. Et regalen la necessitat de donar-li corda cada dia, l’obligació de donar-li corda perquè continuï sent un rellotge; et regalen l’obsessió de tenir en compte l’hora exacta en les vitrines de les joieries, en l’anunci de la ràdio, en el servei telefònic. Et regalen la por de perdre’l, que te’l robin, que et caigui a terra i es trenqui. Te’n regalen la marca, i la seguretat que és una marca més bona que les altres, et regalen la tendència a comparar el teu rellotge amb els altres rellotges. No et regalen un rellotge, tu ets el regalat, t’ofereixen a tu per a l’aniversari del rellotge.

Julio Cortázar

Citació rodorediana

«A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de gent que escriu pel sol fet d’escriure ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llançat a un pou. I els uns i els altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap [...]»

Mercè Rodoreda (1933)

L'actualitat dels genocidis

Reconforta molt saber que d’aquí a cent anys tornarem a parlar del genocidi dels armenis. Els diaris en tornaran a anar plens: dues o tres pàgines centrals i potser algun reportatge al dominical amb fotos de color sèpia. Les víctimes dels genocidis actuals hauran d’esperar que es confirmi que han patit un genocidi i hauran de fer anys, però hauran de tenir en compte que els números rodons (10, 25, 50, 100...) acostumen a fer més gràcia: l’any passat no calia pas recordar que tan sols feia 99 anys del genocidi armeni; enguany és molt més rellevant.  

Dia de la flor

Diego Rivera. Día de la flor (1925)

Somiar truites, perdius i pardals (IV)

10) Martwa Natuta Z Wędzidłem («Natura morta amb brida»), de Zbigniew Herbert. Consta de sis assajos extraordinaris que aquest poeta polonès dedica a l’Holanda del segle xvii i deu miniatures que titula «Apòcrifs». Un llibre deliciós.

11) Écorces («Escorces»), de Georges Didi-Huberman. Un llibret colpidor. Un gest de resistència davant la indústria cultural de la memòria. Didi-Huberman visita Auschwitz i se n'endú tres trossos d'escorça.

12) To Begin Where I Am, de Czesław Miłosz, és un recull assajos d’aquest poeta polonès. No els va escriure pas en anglès, però és com els he llegit. Només per la lectura de «Felicitat», la narració del seu retorn, a 80 anys, al paisatge de la seva infantesa, ja val la pena tot el llibre. L'obra en prosa de poetes com Auden, Brodsky i Miłosz mateix és imprescindible. 

Retrats

Si algun dia puc substituir la taula del menjador per un despatx com cal com a lloc de treball —una utopia com qualsevol altra—, decoraré un parell de les parets d’aquest nou cau polsegós amb alguns quadres i imatges. En tinc tres de triades, d’imatges. Serien uns retrats de Kafka, de Pompeu Fabra i d’Einstein. Del primer hi posaria la darrera fotografia que li van fer (no se sap si l’any 1923 o 1924), del segon una de ben coneguda en què aguanta una pipa, i del tercer una que li van fer a Princeton l’any 1949. La llista dels motius d’aquesta tria és gairebé tan gran com l’admiració (llums i ombres incloses) que sento per tots tres. 

Stefan Zweig i el món d'avui

Quan un llibre m'agrada, em faig pesadet. A Núvol es veu que no els fa res. Gràcies, doncs.

Represa

Més de dos mesos després, actualitzo un blog que, per manca de temps, sembla gairebé abandonat. Apunto diverses novetats, alguna de les quals és la causa principal d’aquest abandonament: 

-La revista Lemúria ha tret el seu primer número. A la pàgina 54 hi trobareu «L’accident», un article molt curt que vaig escriure a partir de la lectura de Un home sense atributs de Robert Musil. 

-Com que en aquest blog, quan funcionava regularment em dedicava, sobretot, a parlar de llibres, no puc estar-me de recomanar El món de 1914 de Stefan Zweig, publicat per l’editorial gironina Ela Geminada, traduït per Marc Jiménez Buzzi, i amb un estudi introductori molt interessant escrit per Antoni Martí Monterde. És un llibre excel·lent per recordar que el mal del clixé i de la simplificació també afecta la manera com se suposa que hem de valorar intel·lectuals de la importància de Zweig. 

-Dijous que ve, El funàmbul farà un any. Quatre números, ja. Ho celebraré a la llibreria La Impossible a Barcelona (c/ Provença, 232). Serà a les 19.30. M’hi acompanyarà (tot encaixa) Antoni Martí Monterde. Un luxe i un honor. Hi sou convidats, evidentment.